JayMay ha realitzat, per a ROCKMETRATGE, el millor disc de l'anyAquest any passat ens ha deparat en conjunt una acceptable col·lecció de treballs amb diferents estils i propostes. Heus ací un succint repàs a aquelles obres que he tingut l'oportunitat d'escoltar, sent conscient de l'existència d'altres treballs els quals, a causa de la impossibilitat d’abastar tota la producció anual, em veuré obligat a ometre.
Fantàstic el càlid pop-folk de la cantautora novaiorquesa Jaymay amb el seu Autumn Fallin', el qual és un admirable disc amb deu bells solcs carregats d'emocions musicals i que ha sigut escollit per ROCKMETRATGE com a millor disc de l'any. No queda a la saga la proposta psicodèlica dels barcelonins Cuchillo, una magnífica opera prima repleta d'elements lisèrgics. També és admirable la regressió de Tom Petty amb el seu grup Mudcrutch, llarg homònim farcit de country, folk i rock; una autèntica delícia per a l'actual dècada. Seguint per semblants llocs el cantant Eli "Paperboy" Reed ha construït una magnífica revisitació del soul amb Roll with you, gràcies sobretot a una veu portentosa, instal·lada en uns acords propis del soul d'antany. I si continuem per la senda marcada ens trobem amb el garatge-rock de The Fleshtones i el seu Take a good look, amb un estil que ens retrotrau inevitablement als mítics The Sonics.
Deu cançons directes posseïdores d'un ritme frenètic són el que ens ofereixen els veterans REM en Accelerate. Un autèntic encert. Com també ho ha sigut la sempiterna proposta instrumental dels escocesos Mogwai. Josele Santiago, per la seua banda, ha aconseguit transmetre les bones sensacions del seu primer disc en solitari.
The Black Crowes continuen realitzant bons discs amb la seua aposta pel rock clàssic. El Bad for your baby de Gary Moore ha sigut una molt apreciable revisitació del blues. 22 Songs és el nom de l'últim disc de Paul Weller. Un treball valent i arriscat amb una paleta cromàtica francament admirable.
El segon àlbum de Fiction Plane, Left side of the brain, és un treball prometedor. Aquest trio londinenc capitanejat per Joe Sumer (fill se Sting i amb una veu molt pareguda a la del seu progenitor) exerciten un rock vigorós mesclat amb belles melodies (“Two Sisters”).
Pel que fa a la temàtica folk-rock cal destacar a John Mellencamp i Conor Oberst, aquest últim allunyat de la seua anterior banda Bright Eyes. El rock ombriu de Nick Cave & The Seeds ha deixat empremta amb el seu Dig, Lazarus Dig un treball que encara que un poc irregular no deixa indiferent.
Angel of destruccion de Marah és un disc de rock-pop amb alguns bons moments. A pesar dels alts i baixos, es poden catalogar com acceptables els treballs d'Okkerville River, Fleet Floxes i Nada Surf en tots tres rock, folk i indie és la temàtica dominant.
Encara que faltats de consistència, han sigut una grata sorpresa els treballs del madrileny Remate amb el seu Safe & Sound, una obra amb reminiscències del glam setenter i el debut de Russian Red en I love your glasses en el que s'ha pogut comprovar la seua habilitat per a la composició. També és apreciable La ley innata, l'últim disc conceptual d'Extremoduro.
Si ens endinsem en una línia més melòdica caldria destacar tres treballs irregulars però amb algunes bones cançons: el post-rock dels islandesos Sigur Ros, el rock-folk assossegat dels Lambchop i les melodies amb secció de vents del baladiste Ron Sexsmith.
Drive-By Truckers segueixen amb la seua línia country i rock sureny amb un últim disc que encara que estimable ha sigut inferior al seu anterior A blessing and a curse. Beck, per la seua banda, s'ha recuperat del seu anterior entropessó en The Information i amb aquest Modern Guilt (amb un arrancada espectacular en les seues quatre primeres cançons) s'acosta més a l'esperit d'Odelay.
Els veterans AC/DC no aporten res de nou amb un so molt semblant als seus anteriors treballs, no obstant sempre es pot rescatar alguna que una altra cançó que destaque de la majoria com és el cas de “Anything goes”. Primal Scream han realitzat un pas arrere amb Beatiful future, encara que és just comentar que el llistó que van deixar en el seu anterior treball Riot citiy blues era molt alt. També The Raconteurs han estat per baix de la seua anterior obra Broken boy soldiers. Consolers of the lonely conté alguna cançó apreciable però últimament, ja ho vaig dir en el resum de l'any passat, Jack Withe no acaba de convéncer si s’atenim al talent que atresora.
I per finalitzar, absolutament decebedors han sigut els treballs de Kings of Lion, Supergrass, Coldplay, Nacho Vegas i The Magnetic Fields. Sobretot si tenim en compte que Kings of Lion van ser escollits com a creadors del millor disc 2008 amb Because of Times en aquest blog i Coldplay van realitzar en els seus inicis dos superbs primers discs.
Sent no haver-hi pogut escoltar l'ultim de Guns N' Roses, així com també als Queen amb la seua nova formació amb Paul Rodgers al capdavant. Han sigut bons discs? Fins al pròxim resum!
Fantàstic el càlid pop-folk de la cantautora novaiorquesa Jaymay amb el seu Autumn Fallin', el qual és un admirable disc amb deu bells solcs carregats d'emocions musicals i que ha sigut escollit per ROCKMETRATGE com a millor disc de l'any. No queda a la saga la proposta psicodèlica dels barcelonins Cuchillo, una magnífica opera prima repleta d'elements lisèrgics. També és admirable la regressió de Tom Petty amb el seu grup Mudcrutch, llarg homònim farcit de country, folk i rock; una autèntica delícia per a l'actual dècada. Seguint per semblants llocs el cantant Eli "Paperboy" Reed ha construït una magnífica revisitació del soul amb Roll with you, gràcies sobretot a una veu portentosa, instal·lada en uns acords propis del soul d'antany. I si continuem per la senda marcada ens trobem amb el garatge-rock de The Fleshtones i el seu Take a good look, amb un estil que ens retrotrau inevitablement als mítics The Sonics.
Deu cançons directes posseïdores d'un ritme frenètic són el que ens ofereixen els veterans REM en Accelerate. Un autèntic encert. Com també ho ha sigut la sempiterna proposta instrumental dels escocesos Mogwai. Josele Santiago, per la seua banda, ha aconseguit transmetre les bones sensacions del seu primer disc en solitari.
The Black Crowes continuen realitzant bons discs amb la seua aposta pel rock clàssic. El Bad for your baby de Gary Moore ha sigut una molt apreciable revisitació del blues. 22 Songs és el nom de l'últim disc de Paul Weller. Un treball valent i arriscat amb una paleta cromàtica francament admirable.
El segon àlbum de Fiction Plane, Left side of the brain, és un treball prometedor. Aquest trio londinenc capitanejat per Joe Sumer (fill se Sting i amb una veu molt pareguda a la del seu progenitor) exerciten un rock vigorós mesclat amb belles melodies (“Two Sisters”).
Pel que fa a la temàtica folk-rock cal destacar a John Mellencamp i Conor Oberst, aquest últim allunyat de la seua anterior banda Bright Eyes. El rock ombriu de Nick Cave & The Seeds ha deixat empremta amb el seu Dig, Lazarus Dig un treball que encara que un poc irregular no deixa indiferent.
Angel of destruccion de Marah és un disc de rock-pop amb alguns bons moments. A pesar dels alts i baixos, es poden catalogar com acceptables els treballs d'Okkerville River, Fleet Floxes i Nada Surf en tots tres rock, folk i indie és la temàtica dominant.
Encara que faltats de consistència, han sigut una grata sorpresa els treballs del madrileny Remate amb el seu Safe & Sound, una obra amb reminiscències del glam setenter i el debut de Russian Red en I love your glasses en el que s'ha pogut comprovar la seua habilitat per a la composició. També és apreciable La ley innata, l'últim disc conceptual d'Extremoduro.
Si ens endinsem en una línia més melòdica caldria destacar tres treballs irregulars però amb algunes bones cançons: el post-rock dels islandesos Sigur Ros, el rock-folk assossegat dels Lambchop i les melodies amb secció de vents del baladiste Ron Sexsmith.
Drive-By Truckers segueixen amb la seua línia country i rock sureny amb un últim disc que encara que estimable ha sigut inferior al seu anterior A blessing and a curse. Beck, per la seua banda, s'ha recuperat del seu anterior entropessó en The Information i amb aquest Modern Guilt (amb un arrancada espectacular en les seues quatre primeres cançons) s'acosta més a l'esperit d'Odelay.
Els veterans AC/DC no aporten res de nou amb un so molt semblant als seus anteriors treballs, no obstant sempre es pot rescatar alguna que una altra cançó que destaque de la majoria com és el cas de “Anything goes”. Primal Scream han realitzat un pas arrere amb Beatiful future, encara que és just comentar que el llistó que van deixar en el seu anterior treball Riot citiy blues era molt alt. També The Raconteurs han estat per baix de la seua anterior obra Broken boy soldiers. Consolers of the lonely conté alguna cançó apreciable però últimament, ja ho vaig dir en el resum de l'any passat, Jack Withe no acaba de convéncer si s’atenim al talent que atresora.
I per finalitzar, absolutament decebedors han sigut els treballs de Kings of Lion, Supergrass, Coldplay, Nacho Vegas i The Magnetic Fields. Sobretot si tenim en compte que Kings of Lion van ser escollits com a creadors del millor disc 2008 amb Because of Times en aquest blog i Coldplay van realitzar en els seus inicis dos superbs primers discs.
Sent no haver-hi pogut escoltar l'ultim de Guns N' Roses, així com també als Queen amb la seua nova formació amb Paul Rodgers al capdavant. Han sigut bons discs? Fins al pròxim resum!
