(3) CENIZAS DEL CIELO, de J.A.Quirós [2008]

¿Per què has de fotre'm la vida?

Hi havia una lletra d’una cançó (La gent vol viure en pau) del grup de folk-fusió català Companyia Elèctrica Drama que deia quelcom així: “…la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana…”. Doncs bé, aquesta frase encaixaria perfectament en el pensament de Federico, el protagonista del film.
I és que deixant a banda la contraposició i les contradiccions que mostra el realitzador entre el progrés i el respecte a la terra, el que és evident en aquesta obra és l’alteració (i manipulació) que pateix un paisatge originàriament tranquil i rural.
La causa de Federico -qui durant tota la seua vida ha lluitat per tancar eixa monstruositat (la central tèrmica) adherida a la seua realitat concreta- s’enriqueix amb l’aparició de Ferguson, escriptor escocés de guies turístiques que irromp per casualitat a causa d’una avaria de la seua roulotte en el lloc on es desenvolupa la història. Aquest s’amera involuntàriament d’una realitat injusta i dels esdeveniment que envolten el grup amb el qual es belluga Federico. Arran d’això naix una complicitat entre ambdós que es barreja amb la influència que té amb la gent del poble.
Cenizas del cielo és una pel.lícula optimista i llibertària amb un bon grapat de dosis d’humor (la metàfora de l’esperança en el naixement de Kyoto -nom que li posa al vedell en homenatge al Compromís-, l’abraç al cirerer, el golf…) que es combina amb el dramatisme de l’atemptat contra el medi ambient i contra el modus vivendi d’una estructura social acostumada al contacte directe amb la natura.
Però el súmmum del desvergonyiment arriba quan acusen al protagonista de delicte ecològic, i es que, a propòsit de la cançó de l’encapçalament d’aquest post, la pel.lícula ens fa meditar sobre les accions dels nostres mandataris, així com el perquè de vegades la gent humil ha de suportar qüestions alienes a la seua voluntat per a engreixar les butxaques dels poderosos.
Amor, reivindicació, amistat, poesia i denúncia es convenen en aquest magnífic film de J.A Quirós, un director compromés que ja va donar comptes de la seua vàlua al seu anterior treball Pídele cuentas al rey (que per cert, l’anomenen com a una mena d’autohomenatge).
Ressaltar, per finalitzar, la immensa interpretació de Celso Bugallo, un excel.lent actor (qui ja ho va demostrar en la Noche de los girasoles) on podem comprovar com l’edat avançada no està en absolut renyida amb el bon treball d’un actor.

CENIZAS DEL CIELO. 2008. Esp. Color
Direcció: José Antonio Quirós
Intèrprets: Celso Bugallo, Clara Segura, Gary Piquer, Fran Sariego, Beatriz Rico, Txema Blasco, Raquel Evia, Eduardo Antuña, Nicolas Fernandez, Carlos Kaniowski
Guió: Dionisio Pérez y José Antonio Quirós
Fotografía: Álvaro Gutiérrez
Música: Ramón Prada

ENCERTS PARCIALS

Ens endinsem en el comentari de sis discs realitzats l'any que hem deixat i que -almenys parcialment- compleixen amb les expectatives creades:

Amb una notable milloria respecte al seu anterior The Information (07), Beck ens ofereix en aquest Modern Guilt un prometedora arrancada amb quatre primeres cançons (“Orphans”, “Gamma Ray”, “Chemtrails” i “Modern Guilt”) que són una encertada combinació de Rock, Garatge i Psicodèlia, llàstima que algunes de la resta de peces es diluïsquen en una inoportuna experimentació. Destacar també el tema que tanca el disc, l'apreciable balada “Volcano”.
Inferior al seu darrer llarg A blessing and a curse (06), els nord-americans Drive- By Truckers continuen amb el rock “sureño” per a plasmar-ho en un ambiciós treball de 19 cançons. Brighter than creation's dark és una obra que combina influències de grups com Lynyrd Skynyrd amb el neocountry tan peculiar de la banda i que resulta -a causa de la seua alternança de grans temes amb altres més avorrits- tan estimable com excessiu.
Els islandesos Sigur Ros reflecteixen el seu post-rock de reminiscències simfòniques en el seu últim redó Með suð i eyrum við spilum endalaust. Obra que ens introdueix dins del seu univers melòdic i que, malgrat en alguns passatges hi haja una excessiva grandiloqüència, suposa un agradable exercici de relaxació.
Power pop i Rock alternatiu és la proposta de Nada Surf en Lucky; replet de melodies enèrgiques amb contínues guitarres encara que amb la sensació de massa similitud entre elles. Ressaltar la magnífica dolçor a dues veus de la seua ultima cançó “The film did not go assalt”.
La setena entrega de Marah és un disc de rock-pop inspirat a estones i quelcom inconsistent però, no obstant, amb bones peces com “Coughing up blood”, “Santos de madera”, “Angels of destruccion” i “Wilderness” que és un interessant collage final de deu minuts amb una trepidant instrumentació (gaites incloses).
Per últim, l'australià Nick Cave expandeix el seu característic rock amb tints ombrius a la seua darrera entrega. Pinzellades surreals, grans texts i gemecadores guitarres conformen aquest Dig, Lazarus Dig que -encara que amb algunes llacunes- conté temes tan formidables com “Lie down here (and be my girl)”, “More news from nowhere” i l'excepcional balada “Jesús of the moon”

(2) Beck "Modern Guilt" Valoración: 1,68

(2) Drive- By Truckers "Brighter Than Creation's Dark" Valoració: 1,70

(2) Sigur Ros "Med Sum I Eyrum Vid Spilum Endalaust" Valoració: 1,71

(2) Nada Surf "Lucky" Valoració: 1,76

(2) Marah "Angels of Destruction" Valoració: 1,83

(2) Nick Cave & The Bad Seeds "Dig, Lazarus Dig" Valoració: 1,89

SENSE SUBSTÀNCIA

Analitzem ara quatre discs produïts durant el passat any per grups i músics consolidats en el panorama actual i que, no obstant, han suposat un intent fallit per enfortir la seua posició en l'ambient musical.
L'embolic de pop, rock i tecno -així com la seua evocació dels vuitanta- que proposen Magnetic Fields en el seu Distortion no acaba de convèncer, més prompte deixa l'oient en una sensació general de monotonia.
Els britànics Supergrass van tenir el seu moment més àlgid amb la publicació del seu fantàstic homònim Supergrass (99) i amb la seua digna continuació Life on the other planets (02); ambdós oferien un rock prou peculiar, deutor del glam i el simfònic. No obstant, els seus següents treballs -tant el seu Road to rouen (05), com aquest Diamond Hoo Ha- han perdut la frescor i l'enginy dels seus antecessors, amb unes cançons que es queden sempre a mitjan camí.
Em va agradar el primer disc de la reunió de Jack White provinent de White Stripes per a formar The Raconteurs. El seu Broken brown soldier (06) va ser una acceptable i arriscada obra amb reminiscències psicodèliques i beatlelianes. No obstant, no puc dir el mateix del seu últim Consolers of the Lonely perquè, a excepció d'alguns interessants passatges, resulta -a causa de la seua aguda instrumentació- massa carregós.
Lluny del magnífic i stonià Riot city blues (06), els escocesos Primal Scream s'acosten en aquest Beatiful Future massa a l'electre-rock i presenten un treball amb molts alts i baixos encara que amb alguna que altra cançó apreciable com “Beatiful Summer”.
Per tant, quatre treballs que estan desproveïts de la suficient substància per a entusiasmar.

(1) The Magnetic Fields "Distortion" Valoració: 1,07
(1) Supergrass "Diamond Hoo Ha" Valoració: 1,21
(1) The Raconteurs "Consolers of the Lonely" Valoració: 1,36
(1) Primal Scream "Beatiful Future" Valoració: 1,37

(3) LA VIDA DE LOS OTROS, de Florian Henckel von Donnersmarck [2007]

Sonata per a un bon home

Interessant producció alemanya guanyadora d'un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa que suposa una revenja contra el sistema governant de l'extinta Republica Democràtica Alemanya (RDA).
Des d'un punt de vista cinematogràfic cal destacar la seua posada en escena amb una atmosfera grisa -molt ben aconseguida- que simbolitza el règim dominant, així com la magnífica interpretació de Ulrich Mühe en el paper d'espia com a oficial de la Stasi (la policia secreta alemanya de l'estat).
Si bé l'obra no aprofundeix en els aspectes que comporten a aquest sistema a realitzar mètodes tan contundents -algunes veus han titlat a la pel·lícula de parcial i d'oferir una visió irreal sobre la RDA (segons comenten està realitzada per part de ciutadans occidentals (wessi) en contra dels de l'est (ossi) amb l'objecte de perpetuar el Mur que contínua vigent a la ment col·lectiva d'ambdues Alemanyes)- el més rellevant al meu entendre -al marge d'altres aspectes d'interès com les relacions del grup de dissidents- és tant el retrat sobre la soledat que ofereix el director com el conjunt de processos mentals que experimenta l'oficial, una persona freda, calculadora i escrupolosa, per a arribar a participar afectivament, mitjançant les escoltes, amb les seues víctimes. I és que durant l'espionatge brollaran, d'un lloc recòndit del seu esperit, les seues voluntats més reprimides.
Cal destacar l'habilitat del director en el darrer tram del film, amb una intriga molt intel·ligent que desemboca en la conversió de Gerd Wiesler a la filantropia.

LA VIDA DE LOS OTROS. 2007. Alemanya. Color
Direcció: Florian Henckel von Donnersmarck.
Intèrprets: Martina Gedeck, Ulrich Mühe, Sebastian Koch, Ulrich Tukur, Thomas Thieme, Hans-Uwe Bauer, Volkmar Kleinert, Matthias Brenner, Herbert Knaup.
Guió: Florian Henckel von Donnersmarck
Música: Gabriel Yared y Stéphane Moucha.
Fotografía: Hagen Bogdanski.
Vestuari: Gabriele Binder.

(4) Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen [2008]

Escabrós hedonisme

Woody Allen torna, una vegada més, a demostrar que maneja com ningú la psicologia dels personatges. Estem davant una comèdia impregnada per una atmosfera hedònica i sensual que es materialitza en un triangle amorós on s'entremesclen diferents personalitats.
El conservadorisme de la futura esposa Vicky (Rebecca Hall) -rígida en les seues pròpies regles i cautelosa en els seus actes, la qual cosa li impedeix realitzar allò que més desitja- contrasta amb la desinhibició de Cristina (Scarlett Johansson) i el seu afany per experimentar. D'altra banda, Juan Antonio (Javier Bardem) pintor bohemi i partidari d'assaborir el “ara i ací”, sorgeix com a motor de la relació. La seua latent càrrega sexual fa trontollar les emocions i preceptes de Vicky a l'experimentar una espècie de “rebuig-acceptació” cap a la seua persona. Al mateix temps, aquesta força eròtica impacta com un obús tant a la ment com en el cos de Cristina.
Tal triangle es complica amb l'aparició del personatge de María Elena (Penélope Cruz) qui continua mantenint una tempestuosa relació amb Juan Antonio i que influirà en el nexe d'unió dels personatges.
Com sempre el director, deixant al marge la seua meritòria capacitat per a la comèdia, ens obliga a reflexionar sobre les relacions dels essers humans, les seues volicions i els seus comportaments. Existeix l'amor perfecte i impol·lut? Reprimim els nostres actes pel manteniment d'eixe amor? Promiscuïtat? Amor Lliure? Fidelitat amb contenció?
En definitiva, una altra bona mostra de l'ofici del realitzador amb un infinitat de lectures i interpretacions.

VICKY CRISTINA BARCELONA. 2008. USA-Esp. Color
Direcció: Woody Allen
Intèrprets: Javier Bardem, Scarlett Johansson, Rebecca Hall, Penélope Cruz, Patricia Clarkson, Kevin Dunn, Chris Messina
Guió: Woody Allen
Fotografia: Javier Aguirresarobe

(3) EL GENOCIDI FRANQUISTA A VALÈNCIA [2008]

Justícia, Reparació, Dignitat i Veritat

Important documental amb el qual, a través de diversos testimonis, s’exposa la dimensió de les atrocitats de la repressió franquista tant a la ciutat de València com a altres poblacions del territori valencià.
Aquest acurat treball és fruit de la investigació duta a terme pel Fòrum per la Memòria arran del descobriment per la seu banda de les fosses comunes al cementeri de València, on ja s’han identificat 26.000 cadàvers d’assassinats per la dictadura franquista que constaven com a desapareguts.
Amb els testimonis -sobre les tortures i afusellaments- dels familiars de les víctimes es desprén una angoixa que simbolitza la injustícia traspassada i fagocitada entre generacions.
També es un document de denúncia a l’Ajuntament de València a causa de la seua barbàrie, comesa al cementiri de la ciutat, en construir nínxols sobre les tombes de milers de víctimes.
Una obra que li trau els colors i deixa en evidència a la quimèrica democràcia de l’estat espanyol. Amb una manera d’actuar –pel que fa a la reparació de la dignitat de les víctimes i a la revisió del seu passat més tràgic- molt allunyada dels exemples realitzats en països com Xile, Alemanya o Argentina, i que ha estat justificada en el vergonyós “pacte de silenci” de la transició.

EL GENOCIDI FRANQUISTA A VALÈNCIA. Les fosses silenciades del cementeri. 2008.
Direcció: Daniel Lopez Izquierdo
Intèrprets: Personatges implicades en la investigació i familiars de les víctimes
Guió: Anna Justo
Fotografia: Jonathan Blasco
Música: Pere Jou

(3) IRINA PALM, de Sam Garbarski [2007]

L'amor vertader

A l´hora de parlar sobre aquesta obra la primera cosa que m'assalta al cap -encara que aparentment no tinga relació- són les peripècies del protagonista de la magnífica pel·lícula de Rob Reiner, La princesa prometida. Westley, el seu personatge, anhela en les seues aventures aconseguir un dels sentiments més nobles i, al mateix temps, utòpics que puguen existir: L'amor vertader. De què estem parlant? D'un procés psicobioquímic? D'una invenció dels poetes? Tal vegada, una pertorbació transitòria? Al final del film, el cavaller aconsegueix a la seua princesa, encara que no sabem si eixa màgia perdurarà eternament.
No obstant sí que existeixen, al meu parer, actuacions que defineixen molt bé l'amor vertader. Segons el meu criteri -i fent referència a la perspectiva logoterapèutica de Victor Frankl en la lluita del ser humà per trobar-li sentit a la vida- hi ha alguns gests pels quals realment val la pena viure, conductes que són universals i que subsistiran al llarg del temps.
És ací quan m'agradaria endinsar-me en l'obra que ens ocupa. La història de Maggie en el seu afany per aconseguir diners per a pagar el tractament mèdic que necessita per al seu nét, és francament commovedora: Que -amb l'objecte de salvar a un ser volgut- una dona de mitjana edat, viuda, sense a penes coneixement de les pràctiques sexuals no convencionals, arribe a ser capaç de realitzar masturbacions en un club eròtic a desconeguts a través d'un forat (Glory Hole / Forat Gloriós), és un dels exercicis d'amor més bells que s'hagen pogut subscriure en la història de la humanitat.
De la trama cal destacar el component psicològic dels personatges en les seues interrelacions, així com la modificació de comportament que experimenten quan descobreixen els episodis de la protagonista. D'aquesta manera el seu fill queda terriblement irritat en sorprendre sa mare al club. D'altra banda la seua nora, malgrat no haver tingut mai una bona relació amb ella, arriba a agrair-li el sacrifici i abnegació pel seu fill. Al terreny laboral, ressalta la difícil connexió que manté amb la seua companya de treball (acomiadament laboral motivat per la pèrdua de clientela a causa de la gran habilitat de Maggie en els “treballs manuals”) la qual -després d'una gran amistat- deriva en la trista separació entre ambdues. Al seu cercle d’“amigues” -un grup d'harpies que es passaven la major part del temps desprestigiant-la- queda retratada l'artificialitat del grup i, finalment, la sinuosa relació amb el propietari de l'antre la qual, afortunadament, esdevé com la nova gran esperança de la seua vida.
Al final, aquest gir radical es converteix en un alliberament per a Maggie, on es descobreix a si mateixa i al seu Jo interior, deixant al mateix temps un vestigi perenne i absolut: l'amor vertader cap al seu nét.

IRINA PALM. 2007. Gb. Color
Direcció: Sam Garbarski
Intèrprets: Marianne Faithfull, Miki Manojlovic, Kevin Bishop, Siobhan Hewlett, Dorka Gryllus, Jenny Agutter, Corey Burke, Meg Wynn Owen, Susan Hitch, Flip Webster
Guió: Sam Garbarski, Philippe Blasband, Martin Herron
Fotografia: Christophe Beaucarne
Música: Ghinzu