¿Per què has de fotre'm la vida?Hi havia una lletra d’una cançó (La gent vol viure en pau) del grup de folk-fusió català Companyia Elèctrica Drama que deia quelcom així: “…la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana…”. Doncs bé, aquesta frase encaixaria perfectament en el pensament de Federico, el protagonista del film.
I és que deixant a banda la contraposició i les contradiccions que mostra el realitzador entre el progrés i el respecte a la terra, el que és evident en aquesta obra és l’alteració (i manipulació) que pateix un paisatge originàriament tranquil i rural.
La causa de Federico -qui durant tota la seua vida ha lluitat per tancar eixa monstruositat (la central tèrmica) adherida a la seua realitat concreta- s’enriqueix amb l’aparició de Ferguson, escriptor escocés de guies turístiques que irromp per casualitat a causa d’una avaria de la seua roulotte en el lloc on es desenvolupa la història. Aquest s’amera involuntàriament d’una realitat injusta i dels esdeveniment que envolten el grup amb el qual es belluga Federico. Arran d’això naix una complicitat entre ambdós que es barreja amb la influència que té amb la gent del poble.
Cenizas del cielo és una pel.lícula optimista i llibertària amb un bon grapat de dosis d’humor (la metàfora de l’esperança en el naixement de Kyoto -nom que li posa al vedell en homenatge al Compromís-, l’abraç al cirerer, el golf…) que es combina amb el dramatisme de l’atemptat contra el medi ambient i contra el modus vivendi d’una estructura social acostumada al contacte directe amb la natura.
Però el súmmum del desvergonyiment arriba quan acusen al protagonista de delicte ecològic, i es que, a propòsit de la cançó de l’encapçalament d’aquest post, la pel.lícula ens fa meditar sobre les accions dels nostres mandataris, així com el perquè de vegades la gent humil ha de suportar qüestions alienes a la seua voluntat per a engreixar les butxaques dels poderosos.
Amor, reivindicació, amistat, poesia i denúncia es convenen en aquest magnífic film de J.A Quirós, un director compromés que ja va donar comptes de la seua vàlua al seu anterior treball Pídele cuentas al rey (que per cert, l’anomenen com a una mena d’autohomenatge).
Ressaltar, per finalitzar, la immensa interpretació de Celso Bugallo, un excel.lent actor (qui ja ho va demostrar en la Noche de los girasoles) on podem comprovar com l’edat avançada no està en absolut renyida amb el bon treball d’un actor.
I és que deixant a banda la contraposició i les contradiccions que mostra el realitzador entre el progrés i el respecte a la terra, el que és evident en aquesta obra és l’alteració (i manipulació) que pateix un paisatge originàriament tranquil i rural.
La causa de Federico -qui durant tota la seua vida ha lluitat per tancar eixa monstruositat (la central tèrmica) adherida a la seua realitat concreta- s’enriqueix amb l’aparició de Ferguson, escriptor escocés de guies turístiques que irromp per casualitat a causa d’una avaria de la seua roulotte en el lloc on es desenvolupa la història. Aquest s’amera involuntàriament d’una realitat injusta i dels esdeveniment que envolten el grup amb el qual es belluga Federico. Arran d’això naix una complicitat entre ambdós que es barreja amb la influència que té amb la gent del poble.
Cenizas del cielo és una pel.lícula optimista i llibertària amb un bon grapat de dosis d’humor (la metàfora de l’esperança en el naixement de Kyoto -nom que li posa al vedell en homenatge al Compromís-, l’abraç al cirerer, el golf…) que es combina amb el dramatisme de l’atemptat contra el medi ambient i contra el modus vivendi d’una estructura social acostumada al contacte directe amb la natura.
Però el súmmum del desvergonyiment arriba quan acusen al protagonista de delicte ecològic, i es que, a propòsit de la cançó de l’encapçalament d’aquest post, la pel.lícula ens fa meditar sobre les accions dels nostres mandataris, així com el perquè de vegades la gent humil ha de suportar qüestions alienes a la seua voluntat per a engreixar les butxaques dels poderosos.
Amor, reivindicació, amistat, poesia i denúncia es convenen en aquest magnífic film de J.A Quirós, un director compromés que ja va donar comptes de la seua vàlua al seu anterior treball Pídele cuentas al rey (que per cert, l’anomenen com a una mena d’autohomenatge).
Ressaltar, per finalitzar, la immensa interpretació de Celso Bugallo, un excel.lent actor (qui ja ho va demostrar en la Noche de los girasoles) on podem comprovar com l’edat avançada no està en absolut renyida amb el bon treball d’un actor.
CENIZAS DEL CIELO. 2008. Esp. Color
Direcció: José Antonio Quirós
Intèrprets: Celso Bugallo, Clara Segura, Gary Piquer, Fran Sariego, Beatriz Rico, Txema Blasco, Raquel Evia, Eduardo Antuña, Nicolas Fernandez, Carlos Kaniowski
Guió: Dionisio Pérez y José Antonio Quirós
Fotografía: Álvaro Gutiérrez
Música: Ramón Prada
Direcció: José Antonio Quirós
Intèrprets: Celso Bugallo, Clara Segura, Gary Piquer, Fran Sariego, Beatriz Rico, Txema Blasco, Raquel Evia, Eduardo Antuña, Nicolas Fernandez, Carlos Kaniowski
Guió: Dionisio Pérez y José Antonio Quirós
Fotografía: Álvaro Gutiérrez
Música: Ramón Prada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada