(4) L'INCREÏBLE HOME MINVANT, de Jack Arnold (1957)

Meravella del cinema fantàstic

Aquesta meravella del cinema fantàstic podria ser una metàfora dels canvis de vida sobrevinguts. Aquells en què ens convertim en víctimes d'una cosa que pensàvem que mai no ens podria passar (impensable, en aquest cas), semblant a una mena de macabra distopia capaç de fer miques els nostres projectes i els nostres somnis. 

La història arrenca en un feliç viatge a bord d'una barca al mar. Una parella acomodada, típica de la societat americana dels cinquanta, cadascun amb el seu rol ben definit i amb l'objectiu conjunt de construir un futur fructífer per a tots dos. No obstant això, passa alguna cosa (subreptici al·legat antinuclear) que els amargarà l'existència per sempre. A partir d'ací, Jack Arnold hi fa un magistral joc narratiu i fílmic, amb imatges impactants mantenint una tensió pertorbadora al llarg del metratge i utilitzant, a més, una banda sonora molt apropiada a cada disminució d'estatura del protagonista o davant dels atacs del seu entorn. 

El gran mèrit del director rau a ajustar —en només vuitanta-pocs minuts— una gran quantitat d'esdeveniments i emocions. Així, podem observar amb els nostres sorpresos ulls la desesperació del personatge principal davant d'un fet tan aterridor que comportava una desaparició imminent. Aquest fet fa que mostre els seus alts i baixos —magnífic l'anàlisi psicològica des de la seua soledat— durant el procés: els canvis bruscos d'humor davant la seua parella, els pensaments de suïcidi, la relació terapèutica i sana que troba amb la seua igual (la nana de la fira), l'esperança de trobar un remei a la seua malaltia, l'odissea al soterrani on es crea un microcosmos personal al costat d'agulles, aràcnids i una lluita instintiva per la supervivència. 

La posada en escena, la fotografia i la senzillesa aparent de la proposta de l'obra esdevenen un complex univers. Un espai reduït amb multitud de lectures que es pot endevinar en la interessant reflexió final del protagonista que va des de la filosofia més profunda fins a concepcions panteístiques. Aquesta cinta es va convertir al llarg dels anys en un film de culte que cal anar revisitant i difonent les noves generacions. Filmoteca bàsica.

 

THE INCREDIBLE SHRINKING MAN. 1957. Estats Units. Color. 81 Min

Direcció: Jack Arnold

Intèrprets: Grant Williams, Randy Stuart, April Kent, Paul Langton, Raymond Bailey, Billy Curtis, William Schallert, Frank J. Scannell, Helene Marshall, Diana Darrin

Guió: Richard Matheson. Novela: Richard Matheson

Música: Joseph Gershenson

Fotografía: Ellis W. Carter

(3) OPPONENT, de Milad Alami (2023)

Llibertats restringides

Quan et trobes immers en una societat que no respecta els drets humans més elementals, és complicat dur a terme una vida plena. El cas de l'Iran, un lloc on l'homosexualitat està penada, n'és un exemple clar. Pot ser que les circumstàncies de l'atzar et conduïsquen a néixer en aquest país, i si la teua orientació sexual es decanta per aquells que pertanyen al teu mateix gènere, estaràs en perill de ser represaliat (fins i tot amb la pena de mort). 

El film denuncia l'homofòbia d'aquest estat teocràtic opressor, tot i això, indaga també en els seus efectes col·laterals per a les persones del voltant de la víctima. D'aquesta manera, l'obra se centra en la figura d'Iman, campió de lluita lliure que es veu forçat a escapar-se del seu país, per manca de llibertat personal, cap a Suècia. El director tracta el drama de la immigració juntament amb els esforços que han de fer els nouvinguts per aconseguir el permís de residència, havent-hi de bregar amb decisions injustes. I després aborda drames personals i psicològics. Iman s'emporta al país escandinau a la seua dona i a les seues dues filles. La seua dona tenia una vida còmoda. Era professora de piano. Les seues filles van haver de sacrificar-se també, havent de canviar a un entorn totalment diferent. Iman es troba en un bucle, en una dicotomia que el bloquejarà a l'hora de prendre decisions Els dubtes rondaran constantment a la ment del nostre protagonista: la seua família o renunciar a un mateix. 

La pel·lícula hi reflecteix tota la mena de successos durant la seua estada a Suècia: canvis d'habitatge, barrera idiomàtica i problemes amb l'aprovació del seu expedient d'asil. La seua dona, conscient de l'homosexualitat del marit, sap el que la lluita lliure suposa i significa per a ell. Iman vol ajudar la seua família competint amb l'equip suec, cosa que implicarà por i incertesa per a tots dos. 

Milad Alami retrata una història tensa i angoixant, on els sentiments i les emocions pugnen contra el dolor que sent Iman davant la restricció de les seues llibertats. El realitzador aglutina els diferents elements humans de manera brillant mitjançant un guió, una planificació i una posada en escena veritablement convincents.

 

MOTSANDAREN. 2023. Suècia. Color. 119 Min

Direcció: Milad Alami

Intèrprets: Peyman Moaadi, Arvin Kananian, Ardalan Esmaili, Björn Elgerd, Joonas Saartamo, Magnus Mark

Guió: Milad Alami

Música: Jan Ekstrand, Carl-Johan Sevedag

Fotografia: Sebastian Winterø

(1) L'AMANT DOBLE, de François Ozon (2017)

Pretensiositat

He vist, fins al moment, dues pel·lícules de François Ozon: "En la casa" i "Jove i Bonica". Totes dues m'han encantat fins al punt d'intentar veure tota la seua filmografia. Ara bé, no puc dir el mateix de L'amant doble. És una obra que, des del seu arrancament, prometia bastant; la aproximació al turment interior de la protagonista, l'enfrontament i la disjuntiva entre l'amor i el sexe i la idea de la relació interpersonal entre germans bessons, semblava un còctel interessant. Tanmateix la narració es desunfla cada cop que avança el metratge a causa d'una pretensiositat (canvis bruscos de guió) que són del tot decebedors. Malauradament no acaba de funcionar i, el pitjor de tot, és que queda com inversemblant. Altra volta serà.

L'AMANT DOUBLE. 2017. França. Color. 107 Min

Direcció: François Ozon

Intèrprets: Jérémie Renier, Marine Vacth, Jacqueline Bisset, Dominique Reymond, Myriam Boyer

Guió: François Ozon, Philippe Piazzo. Novela: Joyce Carol Oates

Música: Philippe Rombi

Fotografia: Manuel Dacosse

(3) FLORS DE EQUINOCCI, de Yasujiro Ozu (1958)

 Canvi generacional

D'alguna manera o altra, el conflicte intergeneracional entre progenitors i fills ha estat una constant al llarg de la història. Depenent del context cultural els problemes seran de diferent forma i més o menys urgents, però tots els implicats combatran entre ells per aconseguir les seues aspiracions. La pel·lícula planteja aquest dilema a través de la rebel·lió de les filles davant la voluntat dels seus pares de contraure casament amb una persona triada per ells. Els temps canvien i les volicions també. En aquesta època —societat japonesa a mitjans dels anys cinquanta—, des de la joventut, es percep com a injust que no puguen ser elles les que prenguen les decisions del seu futur. La sensació d'atropellament augmenta molt més quan no poden triar la persona estimada, aquella amb la qual han de conviure al llarg de la seua vida. Es pot observar una actitud contradictòria a Wataru Hirayama (Shin Saburi), el pare protagonista. Ja en el seu discurs inicial fa referència sobre els beneficis a l'hora de tenir llibertat per triar parella i fa una comparació amb la seua generació, els quals estaven obligats a complir aquestes normes consuetudinàries. També la seua conducta és molt dispar, així és molt condescendent amb la resta, però es comporta de manera rígida, ferma i severa quan la circumstància apareix a casa seua. El seu amic, Shukichi MIkami (Chishū Ryū), es troba també a la mateixa tessitura, ja que la seua filla ha escapat de casa. La relació amb aquest, el qual haurà d'ajudar a intentar recuperar la seua filla, serà crucial perquè Wataru recomponga els seus criteris preestablerts sobre la situació que està passant. Mentrestant, la càmera comença a abordar els progenitors per extreure'n els pensaments i sentiments sobre la relació amb els seus fills, amb dicotomies del tipus: és millor que les nostres filles seguisquen el camí dels nostres designis o, per contra, és més convenient que arriben a la felicitat per elles mateixes, a través dels seus encerts i els seus errors? I, com sempre, tota aquesta reflexió sobre la vida la representa Yasujiro Ozu a la perfecció a través de la senzillesa dels seus enquadraments, dels seus diàlegs, i de la posada en escena, una naturalitat que podem gaudir en cadascuna de les seues obres.

HIGANBANA. 1958. Japó. Color. 118 Min.

Direcció: Yasujiro Ozu

Intèrprets: Shin Saburi, Kinuyo Tanaka, Ineko Arima, Yoshiko Kuga, Keiji Sada, Teiji Takahashi

Guió:  Yasujirō Ozu, Kogo Noda. Historia original: Ton Satomi

Música: Takinori Saito

Fotografia: Yuuharu Atstuta

Crítiques de Yasujiro Ozu (clicar en aquest enllaç)

(2) THE REPLACEMENTS "Let it be" (1984)

Sòlid treball

Sòlid treball d'aquesta banda nord-americana que es condensa en onze temes que van des del rock amb sons clàssics ("I Will Dare", la versió dels Kiss "Black Diamond", "Seen your Video"), fins al punk amb influències ramonianes ("Favorite Thing", "We're Coming Out", "Tommy Gets his Tonsils Out"). El disc també compta amb la reivindicativa balada de piano "Androgynus" o amb el ritme cadenciós de la preciosista "Sixteen Blue". La irreverent "Gary's got a Boner" i la maquinal "Answiering Machine" són dues cançons amb clares influències del rock dur. 

Per acabar, al meu entendre el tema més notable és l'existencialista "Unsatisfied" que es basa en una excel·lent introducció de guitarra per donar pas als udols i la fantàstica veu de Paul Westerberg. Estimable disc

Gravat en: Blackberry Way Studios. Mineápolis

Duració: 33:31

Cançons: 11

Sello discográfico: Twin/Tone Records

Productors: Steve Fjelstad, Peter Jesperson y Paul Westerberg

(3) LA CIOCIARA (DUES DONES), de Vittorio de Sica (1960)

Temps difícils

Vittorio de Sica trasllada ara el seu enfocament social, envernissat amb el seu estil neorealista, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. Cesira —una fantàstica Sofia Loren— no pot suportar més la vida a Roma. Els constants bombardejos, la incertesa de la supervivència tant d'ella com de la seua filla de dotze anys (Rosseta), la fan reflexionar i decideix tornar de camí al seu poble natal, Santa Eufèmia a la regió de Ciociara. Darrere deixa la seua casa i la seua botiga,pensant en el seu retorn aviat, deixant al càrrec Giovanni, pel qual se sent enamorada. Cesira és vídua i amaga una història de misèria que la va obligar a casar-se amb un home —al qual no estimava— pels seus diners. Durant el recorregut i un cop al seu poble s'adona que els esdeveniments no són tan esperançadors com al principi es pensava. 

El realitzador italià no va amb embuts a l'hora de mostrar la cruesa en temps de guerra. La possibilitat de la mort vaga a cada pas que fan els personatges. Són temps difícils on la conservació de la vida (com l'home que anava amb bicicleta) es troba al primer escalafó de les prioritats. Michele de Libero, el jove idealista que està en contra del nazisme i del feixisme, enamorat de Cesira, serà una persona important a la seua nova estada a Santa Eufèmia, ja que tots dos senten una especial atracció. 

A cada seqüència s'exposa una panoràmica de desolació, devastació i desgràcia, transmetent una sensació d'angoixa que va perdurant al llarg del film. L'escena de la violació per part d'un grup de goumiers marroquins és realment dura, descarnada i impactant; De Sica dota el film d'un realisme aclaparador amb molta valentia i honestedat. Després d'això, Cesira reprova a un comboi americà i, aquests, aliens al seu patiment, reprenen la marxa demostrant així unes intervencions estratègiques trufades de postureig humanitari. 

A l'excel·lent escena final, mare i filla s'abracen i la càmera s'allunya. Vides destrossades, patiment i resignació en dues dones plenes de fortalesa, capacitat que s'erigeix en el seu tret més diferenciat . 

LA CIOCIARA. 1960. Itàlia. Blanc i Negre. 100 Min.

Direcció: Vittorio de Sica
Intèrpretes: Sophia Loren, Jean-Paul Belmondo, Eleonora Brown, Carlo Ninchi, Emma Baron, Andrea Checchi, Bruna Cealti

Guió: Cesare Zavattini, Vittorio De Sica. Novela: Alberto Moravia
Música: Armando Trovajoli

Fotografia: Gábor Pogány

LA MESTRA, de Sergi Pitarch Garrido (2023)

Gràcies, Marifé

"És que jo no vull que els meus fills lladren com els meus pares". Ço és el que va dir un pare quan la mestra va introduir el valencià a l'escola de Barx. Aquesta frase és absolutament clarificadora. Exemplifica el complex d'inferioritat i l'autoodi que hem anat inoculant els valencians al llarg de la nostra història. Com a bons súbdits, hem normalitzat, dia rere dia, la colonització i la humiliació. Una compra barata del discurs supremacista i un mimetisme que condueix a la renúncia de la nostra identitat. 

Sempre sorgeixen, però, atletes del somni que lluiten pel que som, com ara La Mestra. Que el conjur no dura sempre, ja ho deia Al Tall. Val al dir que fer això l'any 1974, encara amb el franquisme vigent, fou un acte d'autèntica valentia i compromís en la defensa dels nostres drets lingüístics. En arribar al poble de la Safor i en escoltar a la xicalla parlant en la nostra llengua, Marifé Arroyo —castellanoparlant i d'arrels salmantines— els va dir: "vull que em parleu en valencià, vull aprendre la vostra llengua i amerar-me de la vostra cultura". Marifé, sense saber-ho, s'endinsava en un camí atapeït de pedres gegants sota la botiflera i aguaitadora mirada dels subjugadors de calça llarga. Així les coses, va patir la repressió i va acabar expulsada de l'escola de Barx. 

Amb tot, el llegat i l'empremta que hi va deixar ha sigut clau perquè es desenvolupara una consciència col·lectiva al nostre país. La seua innovadora metodologia educacional, amb un model d'ensenyament progressista —el valencià hi va ser una eina més—i avançada al seu temps, ens va obrir les portes a una modernitat amb valors nous: la igualtat, la cooperació mútua i l'humanisme com a concepció integradora. La mateixa Marifé apareix al documental explicant la seua experiència i el seu projecte a Barx. També Víctor Labrado, autor del llibre de la història de la mestra, hi analitzà les circumstàncies i l'estratègia dels blavers amb la gastada paranoia anticatalanista. Hi apareixen molts més (entre ells, el seu marit, el poeta Josep Piera), amb apunts molt interessats, tot entremesclat amb imatges de l'època: la persecució de València (que no la batalla, com molt bé deia un dels entrevistats), la bomba a Fuster, la prohibició de parlar valencià en el pati, la UCD i les —maleïdes— forces d'ocupació que encara les sofrim avui en dia... El valencià, però, es va introduir i es va consolidar en l'àmbit educatiu. Que lladre qui haja de lladrar. Nosaltres, no. Gràcies, Marifé.

 

LA MESTRA. 2023. País Valencià. Color. 79 Min.

Direcció: Sergi Pitarch Garrido

Guiò: María Bravo Cortes, Sergi Pitarch Garrido

Música: Javier Pitarch Garrido

Fotografia: Ricardo Fornés