Canvi generacional
D'alguna manera o altra, el conflicte intergeneracional entre progenitors i fills ha estat una constant al llarg de la història. Depenent del context cultural els problemes seran de diferent forma i més o menys urgents, però tots els implicats combatran entre ells per aconseguir les seues aspiracions.
La pel·lícula planteja aquest dilema a través de la rebel·lió de les filles davant la voluntat dels seus pares de contraure casament amb una persona triada per ells. Els temps canvien i les volicions també. En aquesta època —societat japonesa a mitjans dels anys cinquanta—, des de la joventut, es percep com a injust que no puguen ser elles les que prenguen les decisions del seu futur. La sensació d'atropellament augmenta molt més quan no poden triar la persona estimada, aquella amb la qual han de conviure al llarg de la seua vida.
Es pot observar una actitud contradictòria a Wataru Hirayama (Shin Saburi), el pare protagonista. Ja en el seu discurs inicial fa referència sobre els beneficis a l'hora de tenir llibertat per triar parella i fa una comparació amb la seua generació, els quals estaven obligats a complir aquestes normes consuetudinàries. També la seua conducta és molt dispar, així és molt condescendent amb la resta, però es comporta de manera rígida, ferma i severa quan la circumstància apareix a casa seua.
El seu amic, Shukichi MIkami (Chishū Ryū), es troba també a la mateixa tessitura, ja que la seua filla ha escapat de casa. La relació amb aquest, el qual haurà d'ajudar a intentar recuperar la seua filla, serà crucial perquè Wataru recomponga els seus criteris preestablerts sobre la situació que està passant.
Mentrestant, la càmera comença a abordar els progenitors per extreure'n els pensaments i sentiments sobre la relació amb els seus fills, amb dicotomies del tipus: és millor que les nostres filles seguisquen el camí dels nostres designis o, per contra, és més convenient que arriben a la felicitat per elles mateixes, a través dels seus encerts i els seus errors?
I, com sempre, tota aquesta reflexió sobre la vida la representa Yasujiro Ozu a la perfecció a través de la senzillesa dels seus enquadraments, dels seus diàlegs, i de la posada en escena, una naturalitat que podem gaudir en cadascuna de les seues obres.
HIGANBANA. 1958. Japó. Color. 118 Min.
Direcció: Yasujiro Ozu
Intèrprets: Shin Saburi, Kinuyo Tanaka, Ineko Arima, Yoshiko Kuga, Keiji Sada, Teiji Takahashi
Guió: Yasujirō Ozu, Kogo Noda. Historia original: Ton Satomi
Música: Takinori Saito
Fotografia: Yuuharu Atstuta
Crítiques de Yasujiro Ozu (clicar en aquest enllaç)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada