Fantàstic treball dels Stones amb un bon grapat d´extraordinaries cançons. Aquest disc supondria el darrer del genial Mick Taylor qui es queixava de la falta de reconeixement. El guitarrista no se sentia valorat, tot i la seua influència aportada al grup amb la seua manera de tocar (a l´actualitat, dissortadament, intervé en l'últim disc d´estudi del grup de pseudorock Pereza). Ron Wood, provinent dels Faces, va ser qui el va reemplaçar.En certa manera, era un disc difícil. La prova es que provenia de l´insuperable Sticky Fingers i del menor Goat´s head soup. Per tant, el seu públic no sabia que anava a trobar-se: era molt complicat igualar els treballs dels seus inicis i es temia un esvaró. Però, les idees plasmades a les cançons van funcionar i superaren el test amb nota.
L´obra conté tota la força stoniana amb títols com el conegut single “It´s only Rock´n Roll (but I like it)” , “If you can´t rock me”, la versió dels Temptations “Ain´t to proud to beg”, junt a l´estupenda “Dance little sister”.
El grup des de sempre, fins i tot ara, han sigut uns experts compositors de balades i ho demostren en “Till the next goodbye”, en el meravellòs soul “ If you really want to be my friend”, i sobretot, en la mestria que manifesten amb “Time waits for no one”, una melodia que comença amb una simulació d´un tic-tac de rellotge i que continua amb una guitarra que absorbeix l´estil del millor Santana (recorda prou a “Can´t you hear me knocking” de Sticky Fingers)
La darrera cançó, “Fingerprint file” és el punt negre del disc que contrasta massa amb l´esperit rock-soul de la resta de temes. És tracta d´una peça funk que, d´alguna manera, donava entendre la recerca de nous sons del grup.
La darrera cançó, “Fingerprint file” és el punt negre del disc que contrasta massa amb l´esperit rock-soul de la resta de temes. És tracta d´una peça funk que, d´alguna manera, donava entendre la recerca de nous sons del grup.
Valoració: 3,43
3 comentaris:
Amb el temps, la despedida de l´extraordinari Mick Taylor queda una mica enfosquida per la fragilitat amb la que el temps ha marcat la producció d´aquest treball, manifestament irregular si el comparem amb Sticky fingers, però una mica millor que Goat head´s soup, que tampoc sería un gran mèrit. A mi se´m fa una mica pesat, malgrat la versió de ain´t too proud to beg, i la arxiconeguda cançò que li dóna títol. És el primer d´una sèrie de treballs inestables que ja els acompanyaràn fins la pròxima dècada, i dels que afavoreixen l´escolta d´obres mestres i patrimoni de la humanitat, com ara Let it bleed o Exile on main street. En cas de dubte, encara la banda ofereix un raig d´esperança, però es deia Some girls i trigaria uns anyets. Convé rescatar-la.
fe d´errates: acompanyaran i no acompanyaràn
Jo opine que també han deixat rastre de qualitat amb Black and Blue, Tatto you, Steel Wheels i Voodoo Lounge.
Publica un comentari a l'entrada