Després de l´estimable “Subtitulo”, Josh Rouse ens ofereix un autèntic exercici de relaxació. Aferrant-se a l´essència d´un pop-folk resplendent amb pessics soul, el cantant nord-americà (Nebraska) establit a Altea, en transporta al sabor llunyà country-rock dels anys 60-70.La veu càlida que imprimeix a la seua música, el seu sorprenent classicisme, la senzillesa -que no cau en la sensibleria ni en l´embafament- de tota l´obra, fins i tot en el reduït nombre de temes (sempre he preferit un bona selecció abans que farcir els discs amb temes insípids) donen com a resultat unes cançons que desprenen una mena de “ malenconia optimista” . Així doncs, tenim peces tant agradables com “Sweetie”, “Italian dry Ice”, “Hollywood bass player”, “Domesticated lover”- amb un excel.lent duet amb la seua parella Paz Suay- i la magnífica “God, please let me go back”: un plaer escoltar el contrast entre la guitarra melòdica i la serenitat de la veu. Tanmateix, la darrera part dels disc resulta una mica més fluixa.
“M'agradaven aquells temps en què hi havia cantautors que tocaven d'una forma natural, res a veure amb el look o el màrqueting” deia el cantant en una afirmació totalment clarificadora.
L´autor acostuma a fer un disc per any. Esperem que el proper seguisca amb la mateixa línia.
Valoració: 2,14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada