Al meu parer reinventar-se a un mateix es torna imprescindible per a aquells autors que porten molts anys al terreny musical. Aquests artistes s'arrisquen a quedar-se estroncats en aquelles composicions que tant van impactar en les seues primeres entregues si no s'exposen a aventurar-se en noves experimentacions enllaçades amb el seu mètode intrínsec. De la mateixa manera considere fonamental la capacitat d'innovació de músics que s'estan refermant amb les seues noves creacions amb l'objecte de deixar una empremta distintiva de la seua qualitat. Tot açò és pot exemplificar amb l'escolta d'aquestos quatre treballs realitzats al 2008 i que comentem a continuació.
Segueix en la seua bona línia el cantautor nord-americà Conor Oberst. Després d'apartar-se de la seua banda ha debutat amb un disc en solitari guarnit del seu característic neofolk amb la magnífica “Cape canaveral” com a màxim exponent.
John Mellencamp amb Live, Death, Love and Freedom ofereix un estimable treball de folk-rock quasitradicional. Bones mostres d'això són la melòdica i tranquil·la “Longest Days”, l'interessant rock-country “John Cockers” i la superba “A ride back home”.
Després de l'estimable As is now (05), Paul Weller -en altre temps líder de grups com The Jam i Style Council -ha oferit un treball arriscat i ambiciós amb una interessant proposta repleta de diferents tints cromàtics (rock, psicodèlia, ambient, freejazz, soul, funk, folk... ) El disc obri amb la fantàstica “Light Nights” amb guitarra acústica i folk d'aires psicodèlics. Després podem apreciar cançons d’estil pop-rock com “All I wanna do (is be with you)”, el single “Have you maid up your mind”, les experimentals i instrumentals “111” i “Night lights”, la surrealista i inquietant “God”, el magnífic interludi de caire sisenter “The Dark Pages Of September Lead To The New Leaves Of Spring” i el meravellós optimisme que desprèn en “Sea spray”. Destacable també les col·laboracions, entre altres, de Noal Gallagher (Oasis) en “Echoes assalt the sound” i Graham Coxon (Blur) en “Black Rive”.
El post-rock dels escocesos Mogwai en el seu sisè disc d'estudi titulat The Hawk is Howling, és un bon treball amb progressions harmòniques ben estructurades que captiven l'oient. “I'm Jim Morrison, I'm dead” és la seua carta de presentació en l'arrancada del disc amb un ambient psicoprogresiu crepuscular molt encertat. Peces sensitives de gran calat emocional com “The sun smell remolque loud”, melodies relaxants amb matisos hipnòtics com “I love you, I'm going to blow” o reminiscències floydianes com “Scotland's shame” no fan més que certificar la sobrietat d'una banda d'essència instrumental, diferent i innovadora.
Segueix en la seua bona línia el cantautor nord-americà Conor Oberst. Després d'apartar-se de la seua banda ha debutat amb un disc en solitari guarnit del seu característic neofolk amb la magnífica “Cape canaveral” com a màxim exponent.
John Mellencamp amb Live, Death, Love and Freedom ofereix un estimable treball de folk-rock quasitradicional. Bones mostres d'això són la melòdica i tranquil·la “Longest Days”, l'interessant rock-country “John Cockers” i la superba “A ride back home”.
Després de l'estimable As is now (05), Paul Weller -en altre temps líder de grups com The Jam i Style Council -ha oferit un treball arriscat i ambiciós amb una interessant proposta repleta de diferents tints cromàtics (rock, psicodèlia, ambient, freejazz, soul, funk, folk... ) El disc obri amb la fantàstica “Light Nights” amb guitarra acústica i folk d'aires psicodèlics. Després podem apreciar cançons d’estil pop-rock com “All I wanna do (is be with you)”, el single “Have you maid up your mind”, les experimentals i instrumentals “111” i “Night lights”, la surrealista i inquietant “God”, el magnífic interludi de caire sisenter “The Dark Pages Of September Lead To The New Leaves Of Spring” i el meravellós optimisme que desprèn en “Sea spray”. Destacable també les col·laboracions, entre altres, de Noal Gallagher (Oasis) en “Echoes assalt the sound” i Graham Coxon (Blur) en “Black Rive”.
El post-rock dels escocesos Mogwai en el seu sisè disc d'estudi titulat The Hawk is Howling, és un bon treball amb progressions harmòniques ben estructurades que captiven l'oient. “I'm Jim Morrison, I'm dead” és la seua carta de presentació en l'arrancada del disc amb un ambient psicoprogresiu crepuscular molt encertat. Peces sensitives de gran calat emocional com “The sun smell remolque loud”, melodies relaxants amb matisos hipnòtics com “I love you, I'm going to blow” o reminiscències floydianes com “Scotland's shame” no fan més que certificar la sobrietat d'una banda d'essència instrumental, diferent i innovadora.
(2) Conor Oberst "Conor Oberst" Valoración: 1,99
(2) John Mellencamp "Life, Death, Love and Freedom" Valoració: 2,00
(2) Paul Weller "22 Dreams" Valoració: 2,06
(2) Mogwai "The Hawk is Howling" Valoració: 2,15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada