(3) MIENTRAS DURE LA GUERRA, d'Alejandro Amenábar (2019)

 Paranoia Franquista

Primerament, abans d'entrar a aprofundir en l'anàlisi del film, és important remarcar —atenint-nos al que ha passat darrerament— la manca de maduresa democràtica de l'Estat Espanyol. En qualsevol país veritablement democràtic una obra com aquesta no hagués provocat cap mena de controvèrsia. Si n'hi ha hagut, ha sigut perquè l'Estat així ho ha permès. Resulta ignominiós observar com grupuscles nazis, legalitzats a Espanya, poden campar al seu aire rebentant qualsevol exhibició de la pel·lícula amb la connivència de l'Estat (més vergonyós encara si ho comparem amb la brutalitat policial que s'està aplicant a Catalunya).
Després d'aquest preàmbul, necessari al meu entendre, passe a endinsar-me en la crítica purament cinematogràfica. La cinta d'Amenábar engloba diferents aspectes humanístics, socials i polítics que els dividiria en tres apartats, tots juxtaposats entre si:
En primer lloc, la personalitat de Miguel de Unamuno, plena de complexitats i contradiccions dins d'una etapa convulsa de la societat espanyola. Estem en l'inici de la revolta de les tropes nacionals amb la perpetració d'un cop d'Estat a un govern elegit democràticament. La metamorfosi de l'escriptor és un dels punts més atractius de la trama, és a dir; com va caient en el compte que el país està en mans d'un feixisme aterridor. D'altra banda —d'ací el mèrit del realitzador en no ser partidista— també podem veure tant a un Unamuno que exposa el seu desencís amb la República (que en un principi havia sigut un dels seus pares i tant havia defensat) com a una Espanya totalment dividida (discussions amb amics i família).
En segon lloc, es mostra molt intel·ligentment el cinisme i la paranoia franquista a través de personatges psicopàtics com Millán-Astray o el mateix Francisco Franco. En aquest punt, el director actua amb valentia perquè denuncia un fet moltes vegades obviat per l'herència franquista que arriba fins als nostres dies. Em referisc a presentar al Francisco Franco Bahamonde com el que realment era: un autèntic genocida que, podent acabar la guerra, la va ampliar per "depurar" als que no pensaven com ell i forjar el poder perpetu i absolut.
En tercer lloc, remarcar el seu paper didàctic. Mientras dure la guerra és un film que cal veure, especialment les noves generacions: conèixer el nostre passat per entendre el present i per no cometre els mateixos errors.
Destacar, finalment, la seua factura tècnica amb exteriors molt ben encertats i amb notables interpretacions, especialment la de Karra Errejalde en el paper d'Unamuno i la d'Eduard Fernandez en el de Millán-Astray .

 
MIENTRAS DURE LA GUERRA. 2019. Esp. Color. 107 Min.
Direcció: Alejandro Amenábar
Intèrprets: Karra Elejalde, Eduard Fernández, Santi Prego, Patricia López, Inma Cuevas, Nathalie Poza, Luis Bermejo, Mireia Rey, Tito Valverde, Luis Callejo, Luis Zahera, Carlos Serrano-Clark, Ainhoa Santamaría, Itziar Aizpuru, Pep Tosar
Guió: Alejandro Amenábar, Alejandro Hernandez
Música: Alejandro Amenábar
Fotografia: Alex Catalán

 

Crítiques d'Alejandro Amenábar (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques):  

Abre los ojos (1997)