(3) AGUIRRE, LA CÒLERA DE DÉU, de Werner Herzog (1972)

Viatge cap a la bogeria colonial

Les primeres imatges d'Aguirre, la còlera de Déu, són impactants. Colons, exploradors i esclaus van desfilant via avall, amb moltes dificultats, pels vessants de la serralada andina transportant menjar, materials i armes de foc. Tot això es reforça a través de la fantàstica banda sonora del grup de krautrock, Popol Vuh, a cavall entre clàssica i electrònica; una combinació de música que produeix una estranya sensació a l'oient, qui no sap gaire bé si és de calma o de tensió. Aquest pla seqüència és una declaració d'intencions clara, un avís a l'espectador que està a punt d'endinsar-se en una història angoixant i inquietant. 

Efectivament, els acompanyants de Lope de Aguirre, seguint les ordres de Pizarro (desobeïdes després), pateixen un autèntic infern, víctima dels seus deliris de grandesa i del seu afany per aconseguir —més que l'or de El Dorado— el poder i la glòria per passar a la posteritat com un element fonamental a la història. 

La pel·lícula realitza una oberta crítica al colonialisme: els colons cosifiquen els indígenes. Els tracten com a simples objectes per obtenir els seus fins (diners). La seua empresa és saquejar i espoliar unes terres que no els pertanyen, però que creuen com a seues perquè tenen el poder i pensen que estan en possessió de la veritat universal (com Lope de Aguirre, però institucional) D'altra banda, també el film posa en dubte a l'Església: La màxima autoritat eclesiàstica, Gaspar de Carvajal, afirma que sempre estarà al costat dels més forts (refusant així ajudar Doña Inés davant la imminent execució del seu marit Pedro d'Ursúa). Clarificador també el silenci del frare quan, davant la seua observació que la missió més important al nou món de la Corona Espanyola és traslladar la paraula de Déu, l'Emperador li inquireix si prefereix l'or o evangelitzar els indígenes. 

Lope de Aguirre amb la seua actitud pròpia d'un orat (el súmmum és quan vol casar-se la seua filla per crear una dinastia pura), infon por i, un cop al comandament de l'expedició, s'enfronta a la Corona creant un univers paral·lel, una espècie de quimera quixotiana, que el guiarà a la (auto) destrucció. Aguirre, la còlera de Déu, conté belles imatges, uns diàlegs escarits, però contundents i, a més, podem observar matisos i detalls molt subtils per ser analitzats en relació amb el desenvolupament de la trama. La pel·lícula, a més, compta amb unes bones interpretacions, especialment Klaus Kinski (encara que sent sincer costa assimilar un Lope d'Aguirre amb eixos trets germànics).

 

AGUIRRE DER ZORN GOTTES. 1972. RFA. Color. 94 Min

Direcció: Werner Herzog

Intèrprets: Klaus Kinski, Helena Rojo, Del Negro, Ruy Guerra, Peter Berling, Cecilia Rivera, Daniel Ades, Edward Roland, Alejandro Repullés

Guió: Werner Herzog

Música: Popol Vuh

Fotografia: Thomas Mauch