Adaptació de la novel·la homònima d'Alberto Méndez en la que es narra un dels milers d'episodis tràgics que van ocórrer en l'Espanya de la postguerra.En sentir-se desorientat -com els gira-sols cecs- un seminarista diaca, alferes del bàndol nacional i turmentat pel seu passat sanguinari, és enviat pel rector a una escola per a donar classes a xiquets. A partir d'ací, en sentir-se atret per la mare d'un alumne comença a aflorar tota la seua personalitat patològica amb una obsessió malaltissa cap a la nova figura que pertorba la seua “espiritualitat”. El seu intent de relacionar-se xoca frontalment amb el modus vivendi de la dona i la seua família: Republicans, amb el seu marit amagat darrere d'un armari, amb el seu xiquet menut de set anys i la seua filla, embarassada, escapant a l'exili, intentant aconseguir la frontera portuguesa amb el seu nuvi (perseguit per comunista i “poeta revolucionari”).
La pel·lícula, molt ben realitzada i ambientada amb un fidel reflex de l'època, mostra la connivència de l'Església amb el règim polític dels vencedors i tot l'aparell repressor de la maquinària franquista -simbolitzat en el personatge de Salvador, el seminarista-. Per contra els vençuts no tenen més remei que viure angoixosament: mentint, amagant-se i mesurant els seus actes per a no ser engolits per la ferocitat feixista.
Anàlisi a banda mereix el personatge del jove diaca. La seua hipocresia i doble moral desencadenen en una dissonància cognitiva capaç de desorganitzar la seua ment: El “no mataràs” es contraposa amb la seua participació en la guerra (en la “Santa Cruzada”) i el no claudicar a les temptacions del dimoni amb la seua fixació en la dona. Eixa mateixa repressió que aplicaven els vencedors (esglaiadora l'escena de la policia falangista en casa de la família) és la que li esguita el jove Salvador. La seua autorepressió sexual -seguint els absurds preceptes del nacionalcatolicisme- li porta a expressar anormalment els seus sentiments, a manejar-los incorrectament. Després del dramàtic final -ja en la confessió-, el seu turment majúscul necessita la redempció del rector qui li imposarà la seua penitència a canvi del perdó i l'oblit (magnífica la metàfora).
Tal com va afirmar el seu director la pel·lícula “és un retrat de com la repressió corromp els sentiments". Ressaltar la interpretació de Raúl Arévalo en el seu paper de lasciu seminarista i el guió del genial Rafael Azcona (la pel·lícula va servir com a homenatge pòstum).
LOS GIRASOLES CIEGOS. 2008. Esp. Color.
Direcció: José Luis Cuerda
Intèrprets: Maribel Verdú, Javier Cámara, Raúl Arévalo, Roger Princep, Irene Escolar, Martín Rivas, José Angel Egido
Argumento: Adaptación de la novela de Alberto Méndez
Guión: Rafael Azcona y José Luis Cuerda
Fotografia: Hans Burmann
Música: Lucio Godoy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada