Pel que fa a la visió de la mort hi ha grans diferències interculturals. En la nostra societat suposa un tabú que s'intenta allunyar de la nostra quotidianitat. Una cosa així com si portarem una bena als ulls per tal d'ignorar qualsevol coneixement sobre la fi de la vida.
Davant del prisma pejoratiu d'aparició i representació dels morts en la nostra pusil·lànime cultura, trobem "El Dia de los Muertos" que marca el calendari mexicà. En aquesta data se celebren les memòries que els difunts han deixat entre els vius. Els éssers estimats tornen a la festa de la vida on podem brindar de nou amb ells i obsequiar-los, així, amb les seues begudes preferides. Perquè realment ..., ¿qui se’n recordarà de nosaltres dins de dos-cents anys? Expirem físicament i, després, el nostre record vaga per les ments de les persones amb les quals vam tenir relació i vam deixar emprempta en el nostre curt recorregut vital. No obstant això, aquesta memòria —tal com mostra la pel·lícula— tindrà un límit i s'extingirà, de fet, serà la segona vegada que morim i, per tant, la definitiva.
¿Per què ens han inoculat al llarg de la nostra existència que tot allò que puga procedir del més enllà ha de ser malèfic? ¿Per què aquest interès desmesurat en desnaturalitzar la mort? ¿No seria millor una continuació de la vida a través de la memòria dels éssers estimats que ens han deixat?
Coco mostra molt bé tota l'energia positiva —que podem canalitzar i emanar— com a mostra d'homenatge cap a aquestes persones que ens van deixar però que, tanmateix, continuaran pervivint en el nostre interior.
Cal destacar la seua perfecta animació que conjuga moments còmics, summament divertits amb reflexions profundes —molt intel·ligent aquest món paral·lel— sobre la desmitificació de la mort.
Davant del prisma pejoratiu d'aparició i representació dels morts en la nostra pusil·lànime cultura, trobem "El Dia de los Muertos" que marca el calendari mexicà. En aquesta data se celebren les memòries que els difunts han deixat entre els vius. Els éssers estimats tornen a la festa de la vida on podem brindar de nou amb ells i obsequiar-los, així, amb les seues begudes preferides. Perquè realment ..., ¿qui se’n recordarà de nosaltres dins de dos-cents anys? Expirem físicament i, després, el nostre record vaga per les ments de les persones amb les quals vam tenir relació i vam deixar emprempta en el nostre curt recorregut vital. No obstant això, aquesta memòria —tal com mostra la pel·lícula— tindrà un límit i s'extingirà, de fet, serà la segona vegada que morim i, per tant, la definitiva.
¿Per què ens han inoculat al llarg de la nostra existència que tot allò que puga procedir del més enllà ha de ser malèfic? ¿Per què aquest interès desmesurat en desnaturalitzar la mort? ¿No seria millor una continuació de la vida a través de la memòria dels éssers estimats que ens han deixat?
Coco mostra molt bé tota l'energia positiva —que podem canalitzar i emanar— com a mostra d'homenatge cap a aquestes persones que ens van deixar però que, tanmateix, continuaran pervivint en el nostre interior.
Cal destacar la seua perfecta animació que conjuga moments còmics, summament divertits amb reflexions profundes —molt intel·ligent aquest món paral·lel— sobre la desmitificació de la mort.
Direcció: Lee Unrick y Adrián Molina
Intèrprets: Personatges d'animación
Guió: Adrián Molina, Matthew Aldrich (Historia original: Lee Unrich, Jason Katz, Adrián Molina, Matthew Aldrich
Fotografia: Animació: Matt Aspurby, Danielle Feinberg
Musica: Michael Giacchino
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada