(1) DISPONGO DE BARCOS, de Juan Cavestany (2010)

Un film que no transmet res

La finalitat d'una obra artística a través de qualsevol canal de comunicació és, al meu parer, connectar amb el receptor. Connectar en el sentit de transmetre algun tipus d'emoció que, d'alguna manera, et toque el cervell i el cor. No importa el gènere cinematogràfic ni la manera de realització, l'essencial és quedar-se atrapat amb allò que està davant de nosaltres. 

És veritat que la pel·lícula de Juan Cavestany és arriscada, allunyada d’allò convencional i comercial, però també és cert que això no és suficient perquè el treball exercit aporte alguna cosa interessant a l'espectador. Durant el seu visionat la impressió és més aviat de desassossec. Esperes que passe alguna cosa, però el que impera és la sensació de tedi, exceptuant la seqüència de la caòtica planificació del robatori on s'extreuen uns cinc minuts fantàstics de comèdia. En aquest instant, la sensació que estàs davant un punt d'inflexió es dilueix immediatament per tornar a unes situacions argumentals sense ordre ni concert. 

Realitzada de manera domèstica amb format casolà, el resultat final és en la seua major part d'avorriment i únicament el salva la sensacional escena comentada i el seu metratge, afortunadament curt; poc més d'una hora de durada, més..., haguera sigut insuportable.

 

DISPONGO DE BARCOS. 2010. Espanya. Color. 69 Min

Direcció: Juan Cavestany

Intèrprets: Antonio de la Torre, Roberto Álamo, Diego Paris, Andrés Lima, Juanjo del Rey, Miguel Ortiz, Antonio de Casas, Pietro Olivera, Gerardo Malla

Guió: Juan Cavestany

Música: Nick Powell, Oskar

Fotografia: Juan Cavestany