El telèfon del vent
Som a casa tan tranquils i ens assabentem pels mitjans de comunicació que hi ha hagut una desgràcia natural arreu de món. Ens alarmem i, inconscientment, fem càbales de les baixes probabilitats que allò passe a casa nostra. És un mecanisme de defensa, una estratègia per tranquil·litzar-nos. I, sí, ho sentim per tota aquesta gent desconeguda i aliena a nosaltres que ha mort o que ha quedat òrfena dels seus éssers estimats. La vida continua i el succés es torna com aquell núvol que, amenaçant, planava sobre els nostres caps. Voices in the wind és un film catàrtic i terapèutic. Mitjançant el viatge d'una adolescent de dèsset anys que busca trobar respostes a tot el que li ha esdevingut en els darrers anys (va perdre als seus pares i al seu germà en el tsunami de Ōtsuchi en 2011). Viu amb la seua tia a Hiroshima, i aquesta cau malalta. És per això que la protagonista decideix escapar per emprendre una travessia, dura i incerta, cap als seus orígens). En el seu camí es troba amb persones i situacions que l'ajudaran en el seu aprenentatge existencial: l'anciana marcada per la bomba d'Hiroshima, el treballador de la central nuclear amb la pèrdua de la seua família per l'accident nuclear de Fukushima, la parella, propers a ser pares, que li transfereixen tot el seu afecte i suport, la família kurda ..., fins i tot l'episodi dels tres delinqüents que l'assetgen li servirà com a ensenyament.
La pel·lícula té el seu punt d'abatiment representat a través del rostre i caràcter taciturn del seu personatge principal. En essencia, aquesta obra és nostàlgica, malenconiosa, metafòrica i poètica on en cada seqüència absorbim totes les sensacions i percepcions que es manifesten latents en els seus fotogrames. El telèfon del vent serà l'element suprem, el zenit que actua com a sanador de les males emocions que circumden l'interior de les víctimes.
El film resulta, a la fi, una mica extens perquè que es recrea de vegades en determinades escenes, potser alguna que una altra retallada en el muntatge li haguera donat més agilitat, encara que no per això deixe de ser una estimable cinta.
KAZE NO DENWA. 2020. Japó. Color. 139 Min
Direcció: Nobuhiro Sowa
Intèrprets: Shoko Ikezu, Serena Motola, Toshiyuki Nishida, Hidetoshi Nishijima, Tomokazu Miura
Guió: Kyôko Inukai, Nobuhiro Suwa
Música: Hiroko Sebu
Fotografia: Takahior Hairaba
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada