(4) SONATA DE TARDOR (1978), d'Ingmar Bergman

Catarsi familiar

La profunditat humana emmarcada dintre de la pantalla. Un lloc on els sentiments i les emocions afloren sense quedar-se sota el greix maquillador que sovint amaga l'essència de les persones. Existeix una diferència abismal entre el cinema —anomenat— d'entreteniment, tan asèptic i artificial i aquesta mena de fer art amb la qual Ingmar Bergman va ser un autèntic mestre. I és que no es pot disseccionar i analitzar millor l'ànima humana, i per extensió la seua psicologia, com ho fa el director suec. 

En Sonata de tardor es mostren unes relacions aparentment sanes i honestes que no ho són tant quan passen pel filtre del comportament humà juntament amb l'inexorable pas del temps. La posada en escena —absolutament teatral— conté escenes memorables com quan la mare i la filla comencen a fer una catarsi tot relatant les seues experiències interiors envers les seues relacions. Esments, records i retraïments que si no surten a la llum encara espatllen més tot el vincle personal i familiar. 

La relació conflictiva maternofilial és l'eix que condueix el film, una pugna que en realitat és una barreja de debatiment i de tractar de comprendre a l'altre, si més no, per apaivagar una fellonia latent que ha romàs al llarg dels anys. 

És impossible no identificar-s’hi amb la filla i sentir un buit davant la distancia i la desconnexió de la mare. Al cap i a la fi, són trets que estan connectats amb mancances afectives i emocionals i que esdevenen en forma d'egolatria i submissió. 

Els diàlegs, les reflexions a propòsit dels sentiments interiors són sensacionals i tenen el seu reflex en la magistral escena del piano amb l'execució del preludi Opus 28 núm. 2 de Chopin on no calen les paraules, només els fets i els gestos.

HÖSTSONATEN. 1978. RFA. Color. 99 Min.

Direcció: Ingmar Bergman
Intèrprets: Ingrid Bergman, Liv Ullmann, Lena Nyman, Halvar Björk, Marianne Aminoff, Erland Josephon

Guió:  Ingmar Bergman
Música: Georg Friedrich Händel
Fotografia: Sven Nykvist