Translate

dissabte, 8 de desembre del 2018

(2) BOHEMIAN RHAPSODY, de Bryan Singer (2018)

 
La sinergia en la creació musical 
És difícil ser objectiu en l'anàlisi d'un film quan tot el que passa a les imatges forma, d'alguna manera, part de tu. Si has sigut un seguidor d'aquesta formació, si coneixes amb detall la seua discografia, si cada tema que escoltes pertany a la banda sonora de la teua vida o si revius la teua adolescència a través de la seua música; molt dolenta ha de ser la pel·lícula perquè no vibres en veure-la.
He de reconèixer que quan va aparèixer el tràiler no em va donar bones sensacions. Només veia a mers imitadors i tenia el pressentiment que seria un insuportable melodrama ploraner. No obstant això, l'obra té els seus aspectes d'interès centrats, especialment, en els problemes emocionals i pors del seu protagonista; la seua vulerabilitat como a esser humà malgrat la seua simbòlica deïtat ("Vine a veure’m quan sàpigues qui eres", frase crucial que li etziba el cambrer al final de la festa).
El film embotix, però, massa contingut en la narració —radiografía l'evolució del grup des dels seus inicis i ho combina amb una mena de biopic del cantant— cosa que afecta negativament el resultat final. Així mateix, es troba a faltar una profundització en la formació musical de Mercury i una indagació més completa en la psicologia dels personatges, ja que algunes relacions apareixen com a molt esquemàtiques. Així mateix, és inevitable que després de les constants el·lipsis, l'espectador més avançat en el coneixement de la banda, advertisca alguna que altra errada (¿la creació de "We Will Rock You" amb Freddy amb els cabells curts?).
De qualsevol manera, la pel·lícula està realitzada amb una gran factura i molt ben interpretada. Conté, igualment, encertats apunts pel que fa a la idiosincràsia de Queen, grup que no podria existir sense la participació de cada integrant; els quatre són magnífics compositors que han aportat innombrables hits a la banda (d'ahí que el magnat de la discogràfica -encara que també per motius financers-, plantege l'excel·lent "You're my Best Friend" de John Deacon en compte de "Bohemian Rhapsody"). Tenien un líder visible, però tots n'eren conscients que la participació de cadascú era crucial per al bon funcionament del conjunt. A més, l'enfonsament personal de Freddy Mercury en el seu periple en solitari —que també ho va ser en el musical (quina castanya Mr. Bad Guy)— es plasma perfectament en la història fins arribar a l'emotiu Live Aid.
Queen va ser una gran banda, especialment fins a 1980 (The Game), després van anar decaient. A través de la seua llarga trajectòria han aportat un bon grapat de bones cançons i discos. De tant en tant apareix una febre malaltissa per la banda cremant part del seu repertori (casos com "We are the Champions o "We Will Rock you"). Em sabria greu que ara, aprofitant l'estirada d'aquesta cinta o dels seus anteriors musicals, s’explotara fins a la sacietat la imatge icònica de Freddy Mercury (tal com van fer amb la figura de Che Guevara) o que una peça tan sorprenent i classicista com Bohemian Rhapsody esdevinguera en una mena de "música de Mercadona".
Finalment, una qüestió relacionada amb el comportament dels espectadors a les sales de cinema. Existeix el mal costum de no esperar-se fins a la finalització dels títols de crèdit. Aquesta vegada, a més d'aquests títols, teníem imatges impagables d'un concert de Queen en la seua època d'esplendor. Si no ho vols veure, allarga’t, però, per favor, no et quedes com una estàtua posant-te l'abric i molestant els altres.

BOHEMIAN RHAPSODY. 2018. USA. Color. 
Direcció: Bryan Singer
Intèrprets: Rami Malek, Joseph Mazzello, Ben Hardy, Gwilym Lee, Lucy Boynton, Aidan Gillen, Tom Hollander, Mike Myers, Alien Leech, Aaron McCusker, Jess Radomska, Max Bennet, Michelle Duncan
Guió: Anthony McCarten (HIstòria: Anthony McCarten, Peter Morgan)
Fotografía: Newton Thomas Sigel

Música: John Ottman (Cançons Queen)

dijous, 6 de desembre del 2018

(3) INCERTA GLÒRIA, de Agustí Villaronga (2017)

 
Fantàstica Núria Prims 
Contextualitzada en el Front d'Aragó, any 1937 en plena guerra civil, els dos bàndols, nacionals i republicans, estan dividits per una fina línia de manera que els dies descrits transcorren amb relativa tranquil·litat en un lloc temporalment inactiu. No obstant això, a Barcelona la vida és complicada davant de tant setge i amenaces d'atacs aeris. 
La batalla de la pel·lícula no és la que es produeix en el front sinó la que s'estableix entre la relació a quatre bandes que hi ha entre els personatges de Carlana, Lluís, Soleràs i Trini. 
Els episodis de Incerta glòria planen sobre la figura omnipotent de Carlana amb dos fills i viuda del cacic local. Dona marcada, tant física com psicològicament, des de xicoteta va ser víctima dels abusos del seu pare i posteriorment estigmatitzada per la societat. Davant la mort del seu marit per part dels republicans, comença la seua guerra particular; per això utilitza els recursos psicològics de què disposa per poder arribar a ser la dona més influent de la comarca. El seu magnetisme i intel·ligència per gestionar tots els fils que succeeixen al seu voltant seran la força central del film.
Per la seua banda, Lluís, jove oficial republicà, amb la seua parella i fill a Barcelona, quedarà enamorat per la força d'atracció que desprèn l'enigmàtica viuda. La seua obsessió per posseir-la el portarà a complir el que ella desitja com és el frau per realitzar un certificat de matrimoni (amb l'objecte d'aconseguir la casa del cacic). 
Soleràs, el seu amic, oficial baixat de categories per les seues constants fugides, viu enamorat de Trini, la dona de Lluís i és ell qui es juga el tipus viatjant a Barcelona per portar-li menjar a ella i el seu fill Ramonet. El seu company l’alertarà sobre el perill que comporta la que ell anomenava "la dona aranya". A partir d'ací, començaran a fluir i desencadenar-se un maremàgnum de passions, instints, traïcions i pèrfids comportaments retratats a través de l'excel·lent atmosfera que crea Agustí Villaronga. 
A destacar la intel·ligent utilització de les metàfores fílmiques (l'aranya negra) i la interpretació portentosa de Núria Prims qui fa millorar, més si és possible, aquest excel·lent film.

INCERTA GLÒRIA. 2017. Espanya. Color. 
Direcció: Agustí Villaronga
Intèrprets: Marcel Borrás, Nuria Prims, Oriol Pla, Bruna Cusí, Luisa Cavasa, Terele Pavez, Juan Diego, Fernando Esteso, Bruno Bergonzini, Mario Alberto Diez, David Bages, Jorge Usón, Roger Casamajor, Rubén Jimenez Sanz
Guió: Agustín Villaronga, Coral Cruz (Novela: Joan Sales)
Fotografía: Josep M. Civit

Música: Marcús Jgr

dimecres, 28 de novembre del 2018

(3) EL FANTASMA DE LA LLIBERTAT, de Luis Buñuel (1974)

 La latència dels nostres actes 
A través de la metàfora i els somnis, Buñuel li fa una botifarra a l'ordre establert i deixa totes les convencions socials cap per avall. "El fantasma de llibertat" és especialment un film valent perquè s'atreveix a qüestionar tots els nostres actes comportamentals. ¿Què hi ha darrere de les nostres pulsions? ¿Quins processos cognitius intervenen per a reinterpretar la informació que arriba al nostre cervell i transformar-la en una conducta embolicada en paper de cel·lofana? ¿Què amaga en el seu interior eixe burgès que guarda les aparences? ¿En quin lloc recòndit del nostre ésser jeuen les nostres perversions més ocultes?
El film juga amb tots aquests elements fins al punt d'escandalitzar les ments més conservadores. Ens podem horroritzar davant eixe franctirador des de l'alt de l'edifici disparant, a tort i a dret, a transeünts, però no davant les notícies quotidianes de morts injustes al món. Veiem com una cosa estranya que la xiqueta desapareguda estiga realment en el lloc, però en canvi desatenem als nostres fills. Quedem indignats davant l'adulació d'un assassí després del judici, però li rendim homenatge a criminals governants.
Tot aquest missatge, amb el peculiar surrealisme del director aragonès, es plasma en la pantalla com una invitació a la reflexió. Estupenda pel·lícula transgressora.

LE FANTÔME DE LA LIBERTÉ. 1974. França. Color. 
Direcció: Luis Buñuel
Intérprets: Michel Piccoli, Jean Rochefort, Michael Londsale, Monica Vitti, Adriana Asti, Julien Bertheau, Jean-Claude Brialy, Adolfo Celi, Paul Frankeur, Pierre Maguelon
Guió: Luis Buñuel, Jean-Claude Carrière
Fotografía: Edmond Richard

 
Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):
Los Olvidados (1950), Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), El Río y la Muerte (1955), La Vía Láctea (1969), Tristana (1970)

dijous, 22 de novembre del 2018

(3) LA LLAMADA, de Javier Ambrosi i Javier Calvo (2017)

 Sigues tu mateixa 
Adaptació cinematogràfica del musical homònim amb uns resultats notables tant en l'escenografia com amb la proposta de la història. Aquest film és una reivindicació de l’aforisme "sigues tu mateixa": que ningú ens pare per aconseguir els nostres somnis, que ningú ens diga què sentir, que ningú decidisca com hem de ser, i, sobre tot, que ningú ens prohibisca enamorar-nos; ja siga d'una persona del mateix sexe, d'una monja o d'un estrambòtic Déu. 
Malgrat la seua aparença trivial i d’utilitzar com a base la religió, estem davant d'un film catàrtic la positivitat de la qual ens porta a treure el millor de nosaltres mateixos. 
Per tot això, La Llamada és una delirant i hilarant comèdia; alliberadora, despreocupada, alegre, vital i amb unes situacions molt divertides. Cal destacar l'elenc d'actrius —especialment l'esplèndida interpretació de Gracia Olayo— amb un ganxo absolutament fascinant.  

LA LLAMADA. 2017. Espanya. Color.
Direcció: Javier Ambrosi y Javier Calvo
Intèrpretes: Macarena García, Anna Castillo, Belen Cuesta, Gracia Olayo, Secun de la Rosa, Richard Collins-Moore, María Isabel Días, Victor Elías, Esty Quesada, Mar Corzo.
Guió: Javier Ambrosi y Javier Calvo
Música: Leiva
Fotografía: Miguel Ángel Amoedo  

dimarts, 13 de novembre del 2018

(3) LA LA LAND, de Damien Chazelle (2016)

¡Visca el Jazz!
Em va sorprendre molt gratament Damien Chazelle amb eixa magnífica història de competències, superació i relacions que va suposar el seu anterior film Whiplash (2014). Seguint el mateix camí, com és l'afany per aconseguir els somnis, s'introdueix ara a Los Angeles amb una obra impecable tant des d'un punt de vista tècnic com des d'una òptica narrativa.
La La Land, és un musical que compta amb una esplèndida escenografia acompanyada d'un gran treball actoral i musical (magnífica la Banda Sonora Original de Justin Hurwitz). El seu tema central Mia & Sebastian sona al llarg del film com si tinguera vida, tot actuant com un element desencadenant de totes les emocions que experimenten la parella protagonista. Hi ha una perfecta harmonia entre els anhels i motivacions de cada personatge i els seus moviments escènics i ritmes corporals, a més d'unes molt encertades reflexions sobre la música jazz.
No estic d'acord, com he llegit en algun article, que la història no importe. Més prompte al contrari, crec que el guió proposat tanca un sentiment profundament vital: el procés d'enamorament; una sensació que ens deixa marcats sempiternament en la nostra existència. ¿De quina manera representaríem aquesta emoció? Segurament ho faríem a través d'aquest fascinant món que crea Chazelle a la pel·lícula (o, almenys, alguna cosa que se li acostara bastant).  

LA LA LAND. 2016. USA. Color.
Direcció: Damien Chazelle
Intèrprets: Emma Stone, Ryan Gosling, John Legend, Rosemary Dewitt, J.K. Simmons, Finn Witrock, Sonoya Mizuno, Jason Fuchs, Calle Hernandez
Guió: Damien Chazelle
Música: Justin Hurwitz
Fotografía: Linus Sandgren  

dijous, 8 de novembre del 2018

(1) NADA, d'Edgar Neville (1947)

 Sense força
Infructuosa adaptació de la formidable novel·la de Carmen Laforet en part gràcies al càstig que va patir per part de la distribuïdora Cifesa; va retallar trenta-cinc minuts, es van eliminar exteriors barcelonins i Rafael Bardem va desaparèixer del film. Per aquest motiu està tot precipitat i introduït amb calçador en l'hora i quart de metratge, a més de mostrar abruptes el·lipsis. 
Es tracta d'una pel·lícula roma que no transmet en absolut l'esperit de l'obra -si bé algunes escenes encertades sobre la psicologia ombrívola de la família i l'atmosfera asfixiant i opressora de la casa; la il·luminació, les ombres i els contrapicats- però amb plantejaments totalment pedestres, especialment en el mal tractament que se li dóna al personatge de Roman. 

NADA. 1947. Espanya. Blanc i Negre.
Direcció: Edgar Neville
Intèrpretes: Conchita Montes, Rafael Bardem, Fosco Giachetti, Tomás Blanco, Mary Delgado, María Denis; María Cañete, Julia Caba Alba
Guió: Edgar Neville y Conchita Montes (Novela: Carmen Laforet)
Música: José Muñoz Molleda
Fotografía: Manuel Berenguer, Tonino Delli Colli

dijous, 1 de novembre del 2018

(2) LA RECONQUISTA, de Jonás Trueba (2016)

Pòsit nostàlgic 
El que més destaca de La Reconquista és el seu realisme. Les coses passen tranquil·lament, el temps no és obstacle perquè, si la parella protagonista ha de veure un concert, el cantautor toque tres cançons seguides, o, si se'n van a ballar, l'escena s'estenga sense embuts.  
Trueba exposa tot allò que vol explicar com una finestra indiscreta per la qual l'espectador pot espiar impunement. La càmera substitueix als nostres ulls; els personatges conversen en un restaurant i nosaltres observem els seus moviments, els seus gestos i les seues intencions.
A banda del que s'ha comentat, el guió parla sobre aquells factors que sempre queden en el nostre interior i que, d'alguna manera, mai no acabem de tancar.
El film és la història de Manuela i Olmos, la trobada de dos xics de trenta anys que es veuen després de quinze anys de passar per la seua primera i més intensa història d'amor. Les seues vides han canviat, però alguna cosa des d'una perspectiva emocional queda intacta, d'ahí que perdure un punt d'atracció entre tots dos. Després de que ella li mostra a Olmos una carta de fa anys, comencen a parlar de com són les seues vides en l'actualitat i dels seus projectes de futur, però subtilment es pot advertir que alguna cosa queda amagada en les seues paraules.
La pel·lícula deixa constància dels seus símbols representats a la missiva, la música de Rafael Berrio i les referències a l'art i la cultura. A més, consta de dues parts; la seua trobada com a adults i el bell relat visual de la seua relació com a adolescents. Tant en un com en altre es pot comprovar el contrast existent entre eixos dos mons tan diferents i com l'essència de la personalitat juga un paper crucial en el desenvolupament posterior.
En l'escena final Olmos rellegeix la carta deixant en ell un pòsit poètic, metafòric i nostàlgic, una cosa que també se li pot atribuir a aquest recomanable film.

LA RECONQUISTA. 2016. Espanya. Color.
Direcció: Jonás Trueba
Intèrprets: Itsaso Arana, Francesco Carril, Aura Garrido, Candela Recio, Pablo Hoyos, Rafael Berrio
Guió: Jonás Trueba
Música: Rafael Berrio
Fotografía: Santiago Racaj