(3) FONTAINE D. C. "Skinty Fia" (2022)

Textos, ritmes i melodies

He de confessar que cada vegada que m'endinse en el pantanós terreny de les etiquetes musicals, hi acostume a perdre'm en un laberint del qual no puc sortir. Quin estil de música presenta aquest darrer disc de Fontaine D.C.? Jo no sabria què contestar. Si consulte a la Wikipedia trobe que és un grup de post-punk revival. Pel que sembla, un subgènere de l'indie-rock. En fi, multitud de —fútils— eufemismes per definir els vessants naturals del rock. 

Dita la meua opinió, en el preàmbul d'aquest article, sobre les palles mentals que existeixen al voltant de les nomenclatures musicals, és important donar valor a aquest treball dels irlandesos Fontaine D. C. Primer per les seues lletres treballades i profundes que van des del transcendental a l'existencial i després per la seua música, marcada per una bella i inquietant obscuritat. Sons esquinçats, distorsionats i hipnòtics forgen un fantàstic àlbum. No falten les seues preferències i homenatges al llenguatge gaèlic. De fet, el títol del disc Skinty Fia és una expressió gaèlica que significa literalment "La maledicció del cérvol", però s'usa en alguns entorns rurals per dir "Me cague en l'ou". El disc conté temes més ombrívols i experimentals; "How Cold Love is", "Bloomsday", "Big Shot", propers al pop; "Roman Holiday", "I Love You", tendents a mostrar un punt melodiós: "n àr gCroíthe go deo", "Nabokov", "Jackie Down The Line" i fins a una mena de nana; la bellíssima composició amb acordió "The Couple Across The Way". 

En definitiva, Skinty Fia és una interessant col·lecció de textos, ritmes i melodies per degustar i revisitar.

Gravat en: Dublín

Duració: 44:52

Cançons: 10

Segell discogràfic: Partisan Records

Productor/es: Dan Carey

(3) LOS GOLFOS (1960), de Carlos Saura

I si fracasse?

Per més que ens entestem a dibuixar de colors la nostra existència —siga a les manifestacions artístiques o a la pedagogia quotidiana— és important no oblidar la part humana i, per tant, vulnerable de la vida. I és que, encara que intentem obviar-ho, som fills del fracàs, de l'error i de la contradicció. No ho oblida Carlos Saura a la seua òpera prima. Per a ella va comptar amb actors no professionals (a excepció de Manolo Zarzo) . En aquesta història de tall realista (amb escenaris naturals i una excel·lent fotografia) emmarcada als ravals de Madrid dels anys cinquanta, un grup de xics desconnectats del seu entorn, abandonats per la societat, es dediquen a fer xicotets furts al centre de la ciutat. Amb l'objectiu d'ajudar Juan, un dels seus amics, per aconseguir prou diners que li permetera debutar com a torero, planegen diferents robatoris. 

En visionar aquest film és inevitable pensar en Els inútils de Federico Fellini i en la colla de joves de vint anys que intenten viure a costa dels seus familiars i amics. La similitud entre tots dos films el trobem en el desarrelament que les dues bandes experimenten. Ara bé, la quadrilla de Saura viu a la perifèria amb moltes penúries econòmiques i s'aparten d'aquesta actitud plenament hedonista de l'obra del director italià. 

Les escenes dels robatoris són contundents, no exemptes de violència. A l'actitud dels protagonistes es reflecteix com era la societat espanyola d'aquells anys: patriarcal, masclista, endarrerida, pobra i desigual. La solidaritat, entesa com el suport incondicional a causes o interessos aliens, apareix al grup els quals seran solidaris amb els seus amics, però no amb la resta de gent. No obstant això, s'hi aprecia un sentiment de pertinença, gairebé familiar que xoca frontalment amb el seu comportament cap a l'altra part de la societat. Maneres d'actuar i de sobreviure altament arriscades que acaben amb el tràgic final d'un d'ells. 

El final de la pel·lícula, em sembla absolutament sensacional i metafòric. Ja ho deia Juan als seus amics: i si fracasse?, ells li contestaven "no emprenyes Juan, això no pot ser". En la nostra mentalitat de "Reis Mags" esperaríem un "happy end hollywodense" amb Juan triomfat en la seua estrena i emportant-se a Visi, la seua xicota als braços com Richard Gere a Oficial i cavaller. Però no, la correguda no surt bé i al bou costa Déu i ajuda matar-lo. Metàfora d'una vida que cal bregar amb ella, una vida dura i arrebossada de fracassos. 

LOS GOLFOS. 1960. Espanya. Blanc i Negre. 88 Min.

Direcció: Carlos Saura
Intèrpretes: Manuel Zarzo, Óscar Cruz, Juanjo Losada, Rafael Vargas, María Mayer, Luis Marín

Guió:  Carlos Saura, Mario Camus, Daniel Sueiro
Música: Antonio Ramirez Ángel, José Pagán
Fotografia: Juan Julio Baena

(3) LA COSTELLA D'ADAM (1949), de George Cukor

Els clixés masculins posats en dubte

Allò que resa el titular, és fàcil fer-ho ara, tanmateix, hauria de ser valent i arriscat posar-ho en practica setanta anys enrere en la cultura occidental. Entre les moltes capacitats que amalgama aquest film, hi destaca el fet innovador de mostrar un al·legat a favor de la igualtat de gènere on es qüestiona i es posa damunt la taula aspectes assolits i dogmatitzat per la societat. 

Tant la força de la seua presència, com la manera d'actuar de Katheleen Hepburn, fan trontollar hàbits i vicis adquirits en el context patriarcal, cosa que invita a l'espectador a reflexionar i plantejar-se la virulència i agressivitat d'uns patrons marcats a força de costums. 

Com hem comentat en el paràgraf anterior, la pel·lícula ofereix un important ventall de possibilitats que van des de la ja esmentada equitat de sexes fins a les relacions laborals matrimonials. Tot això, per a un observador objectiu li podria semblar una història dramàtica, que ho és, nogensmenys, el seu realitzador ho compagina i alterna amb unes divertides i intel·ligents dosis de comèdia. S'hi esguarda una fascinant lluita de sexes: qui té raó?, també un suggestiu joc ètic: intent d'assassinat, justificat o no? Afers que ens empenten a pensar profundament en valors humanístics. 

I així, entre la rialla i la consideració detinguda van passant els minuts d'un metratge traçat per la sàvia mestria de Cuckor on podem trobar el seu punt més àlgid en el magnetisme, la gràcia i la naturalitat de la parella protagonista.

ADAM'S RIB. 1949. Estats Units. Blanc i Negre. 101 Min.

Direcció: George Cukor
Intèrprets: Katharine Hepburn, Spencer Tracy, Judy Holliday, Tom Ewell, David Wayne, Jean Hagen, Hope Emerson, Eve March, Clarence Kolb, Emerson Treacy, Polly Moran, Will Wright, Elizabeth Flournoy

Guió:  Ruth Gordon, Garson Kanin
Música: Miklós Rózsa
Fotografia: George J. Folsey

(3) UN HOME LLOP AMERICÀ A LONDRES (1981), de John Landis

Terror i diversió

Li tinc un afecte considerable a aquest film de John Landis perquè té un magnetisme especial. Al llarg del temps ha esdevingut en un recurs per visionar-la en qualsevol ocasió, ja que ofereix un entreteniment assegurat. A l'obra pesen molt més les seues virtuts que els seus defectes (que també en té, com ara la manca d'aprofundiment en la psicologia dels personatges). No obstant això, el seu mèrit principal rau en el fet que barreja diferents gèneres cinematogràfics com el terror, la comèdia i l'humor negre —alguns, com podem veure, molt distants d'altres— amb un resultat final que, lluny de ser un batibull infumable, és més que satisfactori. 

Als primers compassos ens fa la impressió que estem assistint a un film de sèrie B de Roger Corman: la boira, el paisatge, la taverna, l'hostilitat, les cares poc amigables de la clientela... Després passem a quelcom semblant al videoclip "Thriller" de Michael Jackson (dirigit, per cert, pel mateix Landis) i mentrestant apareixen pinzellades de comèdia negra juntament amb moments càustics que fan que passem de l'estremiment a la rialla en un període de temps molt breu. Quan el realitzador s'ocupa de cada gènere a les imatges, les nostres sensacions s'ajusten al que veiem, és a dir; ens aterrem i ens divertim sense que ens faça la impressió d'estar veient una cosa desgavellada i forçada. De fet, els inversors de la pel·lícula van dir en un primer moment, que el guió era massa terrorífic per ser una comèdia i massa còmic per ser una pel·lícula de terror. John Landis va demostrar el contrari, i això —a parer meu— és el màxim valor i exponent d'aquesta obra. 

Però, tornant al principi, el que m'agrada més és aquesta combinació de gèneres i, especialment, el to de comèdia gamberra (el protagonista en una sala porno parlant amb cadàvers). En resum; molt entretinguda, amb magnífics efectes especials i maquillatge, i amb una estètica huitantera impagable.

AN AMERICAN WEREWOLF IN LONDON. 1981. Regne Unit. Color. 97 Min.

Direcció: John Landis
Intèrprets: David Naughton, Jenny Agutter, Griffin Dunne, John Woodvine, Lila Kaye, Brian Glover, Frank Oz

Guió:  John Landis
Música: Elmer Bernstein. Canciones: Creedence
Fotografia: Robert Paynter

(4) EL SEDUCTOR (1971), de Don Siegel

Elements trastornadors

La història que conta aquesta pel·lícula, basada en la novel·la "A Painted Devil" de Thoma P. Cullinan, és absolutament contundent perquè no dóna espai a cap mena de sentiment edulcorat. Ans al contrari, tracta al gènere humà tal com és: amb les seues virtuts i defectes, tot desembocant en una espiral de malevolència que acaba pertorbant l'espectador. 

Característiques tan humanes i a, vegades, tan amagades com l'interès sexual o l'habilitat malintencionada per aconseguir rèdit dels altres, prenen un rumb protagonista al llarg del metratge. És clar que el fet d'estar dintre de la guerra civil americana, on la teua vida està en joc, o el fet de formar part d'un grup de xiques de diferents edats en un internat (la repressió sexual que comporta el fet de no tenir contacte masculí ni tampoc poder experimentar cap sentiment d'atracció emocional i sexual) són elements detonants perquè els episodis es disparen. La cinta de Don Siegel és una constant lluita d'interessos en la qual cada personatge té un passat ocult (els confederats, els ianquis, la necessitat d'un home a l'internat, una relació incestuosa, l'abús a la xica de color...) que d'alguna manera produeix un gran efecte en les seues personalitats. 

Escenes memorables i impactants com la consciència de la pèrdua de la cama del protagonista i l'actuació de la xiqueta amb les setes enverinades, fan d'aquest film una autèntica joia que invita a pensar i reflexionar al voltant de les relacions i actuacions dels humans en circumstàncies d'extrema tensió. 

Fantàstica també la posada en escena, així com el microcosmos de l'internat, la cuidada naturalitat dels pocs exteriors que ixen i l'elenc actoral, amb uns grandíssims Clint Eastwood i Geraldine Page. Una obra que tracta de manera exquisida tots els elements tan dispars i trastornadors que mostra. Cal veure-la.

THE BEGUILED. 1971. Estats Units. Color. 109 Min.

Direcció: Don Siegel
Intèrprets: Clint Eastwood, Geraldine Page, Elizabeth Hartman, Jo Ann Harris, Darleen Carr, Mae Mercer, Pamelyn Ferdin, Melody Thomas, Peggy Drier

Guió:  Albert Maltz, Grimes Grice. Novel·la: Thomas Cullinan
Música: Lalo Schifrin
Fotografia: Bruce Surtees

(3) EN LOS MÁRGENES (2022), de Juan Diego Botto

Vergonya!

No sé com es podria denominar un estat que, tal com diu la pel·lícula en els seus títols de crèdit, permet que en l'última dècada s'hagen produït més de 400.000 desnonaments i que actualment se'n facen al voltant de 100 al dia. Democràtic de dret? Social? Sembla que no, perquè aquestes dades són per enrojolar-se. El més trist és que aquesta barbàrie està succeint cada dia i, mentre es cuida i s'injecta les multinacionals i la banca, a la gent se l'està abandonant a la seua sort, deixant que famílies —amb menors i ancians inclosos— s'ofeguen en el pou de la inanició i la desesperació. El dret a l'habitatge queda amb un concepte eteri, fagocitat pels ullals dels fons voltor juntament amb la ignominiosa connivència dels qui ho permeten. 

El film que presenta Juan Diego Botto és una proposta valenta i de denúncia que ens acosta a la injusta realitat quotidiana dels desnonaments, un problema social que porta molta gent a quedar-se sense casa i inclús fins al suïcidi. 

El director barreja el fals documental amb una càmera molt propera que segueix sense treva l'incansable protagonista. Rafa, és un advocat laboralista, que pateix d'hiperempatia —si se m'hi permet el terme—, ja que aquest, es posa tant al lloc de l'altre que desatén la seua persona i la gent que està al seu voltant, per això els problemes amb Helena, la seua parella. La seua actitud solidària n'és un veritable exemple, però Rafa hi té molts fronts oberts per resoldre i gestionar: localitzar una dona marroquina per evitar que perda la custòdia de la seua filla, la térbola relació amb el seu fillastre que l'acompanya tot el dia i ajudar a una caixera que l'han de desnonar. La història s'entrecreua amb la de Germán, empresari arruïnat que no respon a les trucades de la seua mare, la qual acaba de rebre una notificació de desnonament. 

A banda del suplici que ha de passar-hi el protagonista i de les seues històries entrellaçades —molt ben encaixades a la trama— la reflexió d'aquesta obra seria preguntar-nos per què les persones que conformen una societat com la nostra estan exposades a passar per aquest infern que descriu la pel·lícula. Tal com crida Azucena, la caixera: Vergonya ! 

EN LOS MÁRGENES. 2022. España. Color. 105 Min.

Direcció: Juan Diego Botto
Intèrprets: Penélope Cruz, Luis Tosar, Adelfa Calvo, Christian Checa, Aixa Villagrán, Juan Diego Botto, Font García, Nur Levi, María Isabel Díaz, Javier Perdiguero, Fabrice Boutique, Irene Bueno Royo

Guió:  Juan Diego Botto, Olga Rodríguez
Música: Eduardo Cruz
Fotografia: Arnau Valls Colomer

(1) VASIL (2022), d'Avelina Prat

Sense brio

Es una llàstima que aquesta pel·lícula no haja aprofitat al màxim la seua atraient idea original que parla sobre el problema de la immigració i sobre els nostres prejudicis en les relacions personals i culturals. El film explica la història d'Alfredo, arquitecte jubilat qui, per diferents circumstàncies, ha d'acollir Vasil, immigrant búlgar el qual compta amb grans habilitats per jugar als escacs i al bridge. A partir d'ací comença un joc relacional d'aprenentatge i coneixement mutu, una amistat que es forja a través de les seues trobades i desavinences. 

Aquesta relació personal s'entrecreua amb els problemes que ha de patir el Vasil per la seua condició d'immigrant. Malgrat això, aquest mateix mur que al principi tenia construït Alfredo, i que Vasil aconsegueix enderrocar, és el que es crea entre l'obra i l'espectador. Tot això es deriva en una producció sense ànima i forçada, que falla en tots els aspectes, fins i tot en les aproximacions culturals. És inacceptable que es facen anotacions sobre les llengües mortes i minoritzades, sense cap al·lusió a la llengua pròpia de la ciutat on s'està filmant. Res de nou sota el sol.

VASIL. 2022. Espanya. Color. 93 Min.

Direcció: Avelina Prat
Intèrprets: Ivan Barnev, Karra Elejalde, Alexandra Jiménez, Sue Flack, Susi Sánchez, Lorena López, Pepo Blasco

Guió:  Avelina Prat
Música: Vincent Barrière
Fotografia: Santiago Racaj