(3) LA TRAMPA ("IL BIDONE"), de Federico Fellini (1955)

L'estafa de la vida

Un sistema de vida que obliga a guanyar diners per poder (sobre)viure comporta diferents mètodes per poder assolir-los. D'aquesta manera, es pot aconseguir mitjançant diferents oficis a canvi d'un salari (digne, ja seria farina d'un altre paner). Tot i això, les coses no són tan fàcils perquè, a partir d'ací, entren en joc valors tan negatius com la corrupció, el negoci i les desigualtats. Un sistema econòmic com el capitalista és sinònim d’iniquitat i, per tant, d’injustícia. Per això als lobbies no els interessa conceptes tan anticapitalistes com la Renda Bàsica Universal perquè realment el que ha predominat a la societat fins als nostres dies ha estat l'engany mitjançant l'estafa. Això és el que transmet Federico Fellini en aquesta pel·lícula a través de l'angoixa i la solitud del seu personatge principal. 

Il bidone, forma part, al costat de La Strada i Les nits de Cabiria de “La trilogia de la solitud”. Fellini, en aquest film, segueix el rastre de les seues creacions: éssers emocionalment desorientats i inadaptats que busquen una sortida a la seua angoixant situació. En aquest cas se centra en la figura d'August: víctima d'una desconnexió amb el seu entorn més proper —familiar, especialment la seua filla— focalitza el seu modus vivendi a les estafes per treure profit econòmic de les classes més desafavorides. Aquesta manera tan indigna i immoral de procedir –molt coneguda al llarg de la història (política, banca i elits poderoses)– serà l'eix central dels seus protagonistes amb motivacions diferents. Així, Picasso —qui somia viure de la pintura i explica a la seua dona una farsa sobre com es guanya la vida— o el mateix August són súbdits, marionetes de qui realment mouen els fils. El realitzador italià fa ací un retrat contundent fins a arribar a “humanitzar” el seu protagonista a través del sentiment de culpa i, alhora, també ens “enganya” a nosaltres, perquè crea una il·lusió sobre la seua bondat i el seu apropament quimèric a la realitat. 

Aquesta obra és una altra mostra d'anàlisi del caràcter psicològic dels éssers humans i una estupenda descripció de la societat italiana de mitjans dels anys cinquanta, a més d'una reflexió encertada sobre la solitud i el buit existencial.

IL BIDONE. 1955. Itàlia. Blanc i Negre. 95 Min.

Direcció: Federico Fellini 

Intèrpretes: Broderick Crawford, Giulietta Masina, Richard Basehart, Franco Fabrizi, Alberto de Amicis

Guió: Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli

Música: Nino Rota

Fotografia: Otello Martelli

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(4) LES NITS DE CABIRIA, de Federico Fellini (1957)

Víctimes d'un món desigual

Sense apartar-se de la denúncia social a través de l'esclavitud de la prostitució i de les desigualtats socials, Fellini ens explica la història de Cabiria, una dona que, malgrat tots els contratemps pels que ha de travessar, mostra un optimisme vital indestructible. I és que, com pedra de Sísif, la protagonista ha de començar des de zero cada vegada que, donant pals de cec, intenta aconseguir el somni d'una relació afectiva. És aleshores quan es reivindica i lluita per sobreviure expressant la seua fortalesa com a mecanisme de defensa davant les adversitats.
Cabiria viu en un món d'indefensió, tanmateix, no cessarà en el seu afany de trobar la seua pròpia felicitat fins a arribar al cruel i dur final que l'espera. La fermesa que manifesta en les seus volicions no està exempta d'una mirada crítica del director cap a la societat preponderant, és a dir; un poble sotmès al jou del poder que cosifica a les dones i ofereix la religió com a única alternativa en el que creure i estimar.
Tots dos mons, classe alta i classe baixa, apareixen molt ben delimitats. El seu punt de trobada són les cerimònies religioses on la hipocresia es mou amb total llibertat amb aquells que instrumentalitzen la vulnerabilitat humana (explotació sexual) per després mostrar la seua devoció davant la Madonna (molt significativa l'escena en la qual el camioner sol·licita serveis sexuals i, en front, la imatge de la processó allunyant-se).
Existeix en Cabiria una forta creença en les persones. Se sent molt identificada amb el bon samarità que ajuda a la gent o amb el religiós que es preocupa pel seu benestar. El seu desemparament la portarà a demanar ajuda a la divinitat; és una víctima més d'un món desigual, un món que el realitzador italià retrata magistralment al llarg d'aquesta imprescindible pel·lícula.
Immensa Giulieta Massina, tant en la seua fantàstica vis còmica com en la interpretació dramàtica.

LES NITS DE CABIRIA (LE NOTTI DI CABIRIA). 1957. Italia. Blanco y Negro.

 Direcció: Federico Fellini
Intèrprets: Giulietta Masina, François Périer, Amedeo Nazzari, Aldo Silvani, Franca Marzí, Ennio Girolami, Mario Passante, Dorian Gray, Franco Fabrizi
Guió: Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli
Música: Nino Rota
Fotografía: Aldo Tonti 

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(3) LA DOLCE VITA, de Federico Fellini (1960)

Atrapat en el (des)plaer

Sempre recorde aquesta pel·lícula em ve al cap la imatge de la Fontana de Trevi. Una imatge prodigiosa, portentosa, amb una força que no perd mai vigor així passen els anys. Els ulls d'Anita Ekberg, l'elegància i la cega inclinació de Marcelo Mastroianni cap a ella, l'aigua, els llums reflectits en ells... I és que La Dolce Vita és sorprenent i admirable per la seua imatgeria visual, per la utilització dels amplis espais i pel seu desenvolupament coral. A més, passa comptes amb el periodisme sensacionalista més ferotge, un groguisme que s'arrossega d'una manera ignominiosa fins als nostres dies. Al bell mig està Marcelo Rubini: bohemi, vividor i faldiller, va bambant d'un lloc a un altre buscant la notícia més enganxosa. 

D'entre tanta faràndula sorgeixen —això és també un dels grans mèrits de l'obra— aspectes dramàtics i existencialistes. Així, els intents per llevar-se la vida —a causa de no sentir-se estimada—de la parella de Marcelo, els problemes entre ells, l'episodi amb el pare de Marcelo, la mort del xiquet en l’esdeveniment del miracle i, especialment, el suïcidi del seu amic Steiner, pessimista existencialista, després de matar els seus dos fills xicotets.  

Marcelo se sent ofegat i vol escapar però no li resulta senzill fugir d'un hedonisme trufat d'alcohol i perversió. Tres hores de metratge on el director italià amalgama i conjumina diferents aspectes socials, humans i filosòfics. Un gran treball.

LA DOLCE VITA. 1960. Itàlia. Blanc i Negre. 175 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrpretes: Marcello Mastroianni, Anita Ekberg, Anouk Aimée, Yvonne Furneaux, Magali Noël, Alain Cuny, Annibale Ninchi, Lex Barker, Walter Santesso, Ida Galli, Jacques Sernas, Nadia Gray, Valeria Ciangottini, Riccardo Garrone, Audrey McDonald  
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano, Brunello Rondi 

Música: Nino Rota
Fotografia: Otello Martelli

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(2) BOCCACIO '70 , de Vittorio De Sica, Federico Fellini, Mario Monicelli, Luchino Visconti (1962)

Moral flamejada

Aquesta extensa pel·lícula està dividida en quatre relats —quatre actes tal com resa en els títols anunciants—. Monicceli, Fellini, Visconti i De Sica. Cadascú fa un migmetratge d'uns cinquanta minuts aproximadament per explicar històries de relacions, contradiccions, moralitats i pulsions humanes, evocant, és clar, Boccacio. 

Renzo i Luciana (Renzo i Luciana), de Mario Monicelli, és autèntic cinema social. Aquest episodi conta les dificultats d'una parella per trobar un pis. A causa d'això, es veuen obligats a viure amb els membres de la família de Luciana. A més a més, estan sotmesos als abusos contractuals del cap de l'empresa en la qual tots dos treballen. Amor sotmés a les condicions socials a la Itàlia dels seixanta. (2). 

Les temptacions del Doctor Antonio (Le tentazionni del Dottor Antonio), de Federico Fellini és una meravellosa ratllada —en el bon sentit de l'expressió— del director italià. Per ella desfilen la beateria, la hipocresia i la doble moral d'aquesta casta de castradors que encapçalarien el rànquing de qualsevol llista de pervertits. Magnífics Peppino de Filippo i la gran Anita Ekberg que fagocita els instints més primaris d'aquest inquisidor, vingut a menys, del segle XX. (3)

El treball (Il lavoro), de Luchino Visconti. Amb guió basat en relats de Guy Maupassant ("Al costat del llit") i Arthur Schintzler ("La senyoreta Elsa") es rebla el clau als excessos comesos pel seu marit amb senyoretes de companyia. Seducció i reflexió en aquest interessant episodi. Les llàgrimes finals de Rommy Schneidder donen compte de les seues profunditats emocionals. (2)

Finalment, La Rifa (La Riffa), de Vittorio de Sicca és —de lluny— el pitjor dels capítols d'aquest film. Totalment prescindible, un autèntic nyap més proper al landisme que una altra cosa i amb tints masclistes. Per a oblidar. (0)

 

BOCCACIO '70. 1962. Itàlia. Color. 210 Min

Direcció: Vittorio De Sica, Federico Fellini, Mario Monicelli, Luchino Visconti

Intèrprets: Germano Gilioli, Marisa Solinas, Peppino De Filippo, Anita Ekberg, Antonio Acqua, Eleonora Nagy, Dante Maggio, Donatella Della Nora, Giacomo Furia, Alfredo Rizzo, Alberto Sorrentino, Monique Berger, Polidor, Romy Schneider, Tomás Milián, Romolo Valli, Sophia Loren

Guió: Cesare Zavattini, Luchino Visconti, Suso Cecchi d'Amico, Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli, Giovanni Arpino, Italo Calvino, Mario Monicelli

Música: Nino Rota, Armando Trovajoli, Piero Umiliani

Fotografia: Otello Martelli, Giuseppe Rotunno, Armando Nannuzzi

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(1) FELLINI SATYRICON, de Federico Fellini (1969)

Erroni experiment Petronià

Versió lliure del clàssic de Petroni on el realitzador italià obre la seua imaginació per mostrar un fresc absolutament absurd. El seu anhel d'experimentació i la barreja amb el seu univers propi donen com a resultat una infinitat de vaivens i de situacions que desemboquen en un despropòsit difícilment assimilable. La seua pretesa extravagància no fa més que insuflar nerviosisme a l'espectador. La pel·lícula, caòtica, fa aigües per tot arreu i no funciona en absolut. Fluixíssima.

FELLINI SATYRICON. 1969. Itàlia. Color. 129 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrpretes: Martin Potter, Hiram Keller, Max Born, Salvo Randone, Magali Noël, Alain Cuny, Tanya Lopert, George Eastman, Donyale Luna, Carole André  
Guió: Bernardino Zapponi, Federico Fellini (Libro: Petronius)

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

ROGER HODGSON "Plaça de Bous" - Alacant

   
Afortunadament, no va ser un somni

Conscient de trobar-se en una ciutat allunyada del món anglosaxó i de parlar una llengua diferent, Roger Hodgson va transmetre, el 14 d'agost de 2018, el seu amor per una ciutat com Alacant i el seu penediment per no dominar la llengua espanyola. És per això que va tenir la deferència —cosa que no fan tots— de comunicar-se amb l'audiència de manera pausada en anglès perquè una gran part del públic poguera entendre’l.
Música des del cor per a endinsar-se en les ànimes dels que l'escolten. Aquesta és la proposta que proclama el cantant i que l'ha portat al llarg de la seua carrera a signar un gran nombre de cançons emblemàtiques que formen part de la banda sonora de les nostres vides. Si bé, cada vegada que acaba un concert seu o dels Supertramp actuals, un sempre té la sensació que allò que ofereixen queda com coix (es troba a faltar les cançons, teclats i veu de Davies i els instruments de vent de Helliwell -en el primer- o la veu de Hodgson en el segon) sí que cal reconèixer que en la sessió vam poder observar a un Roger en plena forma i amb una banda bastant solvent.
I és que el músic de Portsmouth va oferir un set memorable, molt emocionant, ple de cançons de Supertramp (tretze cançons) i unes poques dels seus discos en solitari (quatre temes). Només començar el recital, van sonar les primeres notes amb l'harmònica de "Take The Long Way Home" i, sense adonar-te'n, ja estaves introduït en un món paral·lel aliè als problemes mundans. Després, "School", ¿estava al·lucinant ?, esperava el sol de piano del músic que l'acompanyava, ¿ho farà igual de bé que Rick?, ho va fer bé, però no tan bé. "In Jeopardy" del seu primer disc en solitari, "Breakfast in America", ¡es desencadena la bogeria !, ¿què més dóna com sonen? Vam viatjar del Crisis, What Crisis? a Crime of the Century, de la genial "Sister Moonshine" a l'emotiva "Hide in your Shell".
Més tard, immersos en una treva, buf ..., massa emocions deslligades, escoltem "Alone Came Mary" de Open the Door, dosi relaxant per arribar a la força de "The Logical Song", ¡quina pujada d’adrenalina!. Seguidament, Roger es va asseure al piano i va començar a sonar la melodia preciosista de "Lord is it Mine".
A mitat concert arribem a una altra xicoteta aproximació al seu últim treball amb "Animal Death" per introduir-se amb la guitarra en el tema del disc homònim "Even in the Quietest Moments" (com bé diu la cançó va suposar un moment d'assossec —i entendriment— extrem). El crit gutural d'un bebè ens va conduir al seu hit en solitari "Had a Dream" per arribar fins a la fabulosa interpretació de la progressiva "Child of Vision".
Per finalitzar, quatre extraordinaris bombes —"Dreamer", "Fools Overture" (indescriptibles les sensacions experimentades), "Give a Little Bit" i "It 's Raining Again"—en una nit absolutament màgica i inoblidable.

(4) ANIMALS NOCTURNS, de Tom Ford (2016)

  Pensaments interns en conflicte

Susan es troba com buida. Casada però amb la sensació que, inconscientment, ha entrat dins de la "roda de la vida". Sempre va estar renegant de sa mare però al final va acabar repetint els mateixos clixés que ella. Va apartar al seu amor vertader no per seguir el que li dictava el seu interior, sinó, més aviat al contrari, perquè li ho ordenava la norma social. Galerista d'art, professional d'èxit, amb independència econòmica, però desmotivada. La seu "comoditat incòmoda" canvia quan arriba fins a les seues mans un llibre i una nota adjunta. És la del seu exmarit: "Estimada Susan, he escrit una novel·la que publicaré a la primavera. És diferent al que escrivia quan estàvem junts. Al final em vas donar la inspiració que necessitava per escriure de cor. Volia que fores la primera a llegir-lo, així que t'envie un esborrany. Estaré a Los Angeles fins dimecres, podríem veure'ns després de tant de temps. Et deixe el meu correu i el meu mòbil. Eduard.” 
Susan comença a llegir i ens introduïm en una diegesi estremidora, una road movie esgarrifosa, una espècie de barreja entre el Duel de Spielberg i el Funny Games de Haneke. I és que Animals Nocturns és una història dins d'una altra història. Mentre Susan va llegint la seua ment comença a rememorar la seua relació amb l'Eduard i es va adonant que hi ha una espècie d'estranya connexió entre la novel·la i la realitat. Tom Ford juga amb mestria amb aquests dos elements per deixar a l'espectador sense saber a què atenir-se en aquesta pel·lícula amb final obert: ¿és veritat allò què explica el llibre ?, ¿és un missatge subreptici el fet de no acudir a la cita al restaurant? , ¿potser una venjança?
La cinta té interessants i detingudes reflexions sobre quina és la nostra millor manera d'obrar en la vida; si seguir els nostres principis i criteris interns o, d'altra manera, caure en el pou sense fons de la dissonància cognitiva, és a dir; procedir quotidianament sota el jou d'un estat de desharmonia dels nostres pensaments.
El desassossec i angoixa de la narració del llibre al costat de la tristesa nostàlgica de la trama central conformen una estranya atmosfera que fa inevitable la no identificació del públic amb tot el que passa darrere de la pantalla. Excel·lent film i magnífica interpretació d'Amy Adams.

ANIMALS NOCTURNES (NOCTURNAL ANIMALS) 2016. USA. Color.
Direcció: Tom Ford
Intèrprets: Amy Adams, Jake Gillenhaal, Michael Shannon, Aaron Taylor-Johnson, Armie Hammer, Isla Fisher, Michael Sheen
Guió: Tom Ford (Novela: Austin Wright)
Música: Abel Korzeniowosky
Fotografía: Seamus McGarvey