(5) CANÇO DE BRESSOL TRENCADA (1932), d'Ernst Lubitsch

Per la supressió de les guerres

El remordiment — capaç d'empresonar-nos i confinar-nos en un món interior i angoixant— és una de les emocions més tòxiques que hi ha: com trobar, doncs, la redempció? Paul Renard, emprén un camí desesperant després d'intentar expiar les culpes amb la confessió al seu sacerdot. D'aquesta manera, acudeix a visitar els progenitors i la promesa de la seua víctima, i és llavors quan ens preguntem: què faria jo en les mateixes circumstàncies?, com actuaria davant d'una situació tan enutjosa?, com la gestionaria?, com la gestionaria?, com l'encararia i l'afrontaria? Atés que, inevitablement, ens convertim en el reflex del protagonista, aquestes pors i inseguretats passen als espectadors, tenint com a conseqüència una sensació d'inquietud i intranquil·litat al llarg del film. 

A banda de tractar i analitzar aquest tipus de sentiment a través del tempestuós infern marcat indeleblement per a tota l'existència, la pel·lícula observa i estudia també l'altra part: la família de Walter Holderlin. La seua situació actual, els seus records, la pena per la seua mort, l'odi cap als botxins... Cal destacar les bellíssimes imatges dels pares, amb la seua enorme il·lusió davant l'adveniment del seu "nou fill", seqüències que contenen un halo poètic absolutament commovedor. Antibel·licista, pacifista, conciliadora, Remordiment és un sensacional estudi de la culpa disseccionat, com bisturí, a través de la intel·ligent càmera del geni Lubitsch. Un film memorable, una lliçó de vida que hauria de ser fonament educacional a les escoles.

THE BROKEN LULLABY. 1932. Estats Units. Blanc i Negre. 77 Min.

Direcció: Ernst Lubitsch

Intèrprets: Lionel Barrymore, Nancy Carroll, Phillips Holmes, Louise Carter, Lucien Littlefield, Frank Sheridan, ZaSu Pitts, George Bickel, Rod McLennan, Dorothy Vernon, Marjorie Main, Emma Dunn, Reinhold Pasch, George Irving, Russ Powell

Guió:  Reginald Berkeley, Samson Raphaelson, Ernest Vajda. Obra: Maurice Rostand
Música: W. Franke Harling
Fotografia: Victor Milner

Crítiques d'Ernst Lubitsch (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):  

That uncertaing feeling (1941)

(3) EL PODER DEL GOS (2021), de Jane Campion

Instint de protecció

L'instint de protecció envers els nostres éssers estimats es podria definir com quelcom intuïtiu i impulsiu, guarnit per un sentiment de noblesa que aïlla el nostre jo en benefici de l'altri. 

Ens trobem en l'any 1925 a Montana, Estats Units, envoltats dins d'una atmosfera sòrdida on és complicat moure's amb llibertat. Una època en què els drets socials eren inexistents i la repressió feia que l'autocensura fora un mecanisme de defensa que permetia amagar —sota la part interna i més profunda de l'ésser humà— tots els desitjos socialment reprensibles. 

L'homosexualitat, latent en la ruda i impassible personalitat de Phil, té un tractament molt subtil i intel·ligent perquè analitza un comportament i un caràcter condicionat per eixe abrupte fre dels impulsos humans. Això es tradueix en un odi a tot allò que emane sensibilitat i finor (el tractament cap al xicot o la gelosia cap a la cunyada). 

D'aquesta manera els contrastes hi estan molt marcats, especialment en la contraposició dels seus germans, i també en la cunyada, la qual perd l'oremus en un triangle on s'hi troba molt incomoda (alcoholisme, depressió...). La similitud la podem observar, però, entre l'atmosfera que s'hi respira, això és: un paisatge sec i un ambient abjecte juntament amb les relacions interpersonals dels personatges. Tanmateix, Peter, es posarà a l'aguait i protegirà fins al final la seua mare. 

El poder del gos és un valent i arriscat film pel seu ritme assossegat i per la història que vol contar. La planificació i la bella fotografia reforcen encara més l'halo opressiu d'aquesta pel·lícula tan tancada i reservada, però tan suggestiva alhora.

THE POWER OF THE DOG. 2021. Austràlia. Color. 128 Min.

Direcció: Jane Campion
Intèrprets: Benedict Cumberbatch, Jesse Plemons, Kirsten Dunst, Kodi Smit-McPhee, Thomasin McKenzie, Frances Conroy, Keith Carradine, Geneviève Lemon, Peter Carroll

Guió:  Jane Campion. Novela: Thomas Savage
Música: Jonny Greenwood
Fotografia: Ari Wegner

(2) DRIVE MY CAR (2021), de Ryûsuke Hamaguchi,

Dolor amarg

Diversos aspectes sobtats i inesperats poden canviar-nos la vida. Què difícil és expressar el dolor que ens sorprén quan menys ens ho esperem, i, especialment, el fet d’haver de sobreviure a uns successos tan desagradables. Les emocions es manifesten de moltes maneres, però en aquestes circumstàncies s'hi troben amagades al nostre interior i no sabem com traure-les-hi. És quelcom destructiu i complex de gestionar. 

Hamaguchi dibuixa una història que juga a tres bandes entre la xòfer, l'amant i el protagonista. La mort està present en tot moment en el relat i els fets passats es tradueixen en un subreptici dolor, punyent i amarg. 

Drive my car també parla de l'amor i tot ho conta d'una manera pausada lligat l'obra teatral de Txékhov. La pel·lícula és irregular i alterna molts bons moments en uns altres prescindibles, això no obstant, recull molts aspectes d'interés.

DORAIBU MAI KA. 2021. Japó. Color. 179 Min.

Direcció: Ryûsuke Hamaguchi,
Intèrprets: Hidetoshi Nishijima, Tôko Miura, Reika Kirishima, Sonia Yuan, Satoko Abe, Masaki Okada, Perry Dizon, Ahn Hwitae

Guió:  Ryûsuke Hamaguchi, Takamasa Oe. Novela: Haruki Murakami
Música: Eiko Ishibashi
Fotografia: Hidetoshi Shinomiya

(2) L'ESTIU AMB MÓNIKA (1953), d'Ingmar Bergman

El desencís libèrrim

La joventut —més si està capturada en un context oprimit, misogin i amb explotació laboral com el dels protagonistes— sempre s'ha caracteritzat per una recerca incessant per assolir la llibertat. Una mena de desig d'un món propi, creat a mida, sense obligacions, sense convencions socials i sense jerarquies. 

Harry i Monika inicien un procés d'alliberament que els portarà a escapar i experimentar insòlites i diferents sendes. En aquesta exploració assimilaran nous conceptes i dificultats humanes que els conduiran a racons i obstacles difícils de solucionar. És ací quan albiraran que "la roda de la vida" els està perseguint per atrapar-los a la seua xarxa, és a dir; casar-se, treballar, cuidar els fills..., una cosa així com una tornada als orígens, als principis socials que ells detestaven i fugien. 

Bergman hi plasma molt encertadament totes aquestes motivacions, il·lusions i fracassos amb una fantàstica realització amanida de belles imatges, posada en escena i fotografia. Hi ha moments magistrals com el primer pla d'Harriet Andersson fumant, mirant a càmera i expressant a la seua mirada tot allò que amaga en la seua relació amb la seua parella. No obstant això, també hi ha algunes escenes que grinyolen com la de la baralla entre els dos nois i el robatori del menjar. 

Un estiu amb Mònika és una obra menor, però amb apunts molt interessants.

SOMMAREN MED MONIKA. 1953. Suècia. Blanc i Negre. 93 Min.

Direcció: Ingmar Bergman
Intèrprets: Harriet Andersson, Lars Ekborg, John Harryson, Georg Skarstedt, Dagmar Ebbesen, Bengt Eklund, Ake Fridell

Guió:  Ingmar Bergman, Per-Anders Fogelström. Novela: Per-Anders Fogelström
Música: Erik Nordgren
Fotografia: Gunnar Fischer

(3) DESIERTO (2015), de Jonás Cuarón

De l'esperança a la desesperació

La lluita per la supervivència per trobar un futur allunyat del patiment ha estat —a més de ser un tema candent actualment— una constant al llarg de la història. La intolerància i l'actitud bel·ligerant —ambdues filles de la ignorància— exercida per aquelles ments malicioses, sense empatia i insolidàries, donen com a fruit un món absolutament desigual. 

Desierto reflecteix aquesta realitat contextualitzada a la frontera entre Mèxic i els Estats Units a través de les figures dels migrants mexicans. A banda de ser una pel·lícula amb un caire reflexiu i didàctic té el mèrit d'harmonitzar-lo amb el gènere de suspens mitjançant la persecució que fa el vigilant armat (clara al·lusió a la psicopatologia feixista que aguaita en temps present). Allò que al principi era una sortida cap a l'esperança es transforma en un camí sense retorn. 

Jonás Cuarón s'erigeix en aquest interessantíssim film com una figura que cal seguir en el futur. Va estar nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera de parla no anglesa .

DESIERTO. 2015. Mèxic. Color. 94 Min.

Direcció: Jonás Cuarón
Intèrprets: Gael García Bernal, Jeffrey Dean Morgan, Alondra Hidalgo, Diego Cataño, Marco Pérez, Lew Temple

Guió:  Jonás Cuarón, Mateo García
Música: Woodkid
Fotografia: Damián García

(3) LAS LEYES DE LA FRONTERA (2021), de Daniel Monzón

La pertinença a un grup

Quan en plena adolescència s'aboquen un cúmul de fets desplaents que minven la nostra personalitat —atés que es tracta d'una època tan delicada— les conseqüències poden ser devastadores. Com és sabut, encara s'ha d'avançar molt en l'actualitat amb el problema de l'assetjament escolar, ara bé; l'any 1978 on està contextualitzada la pel·lícula, era quelcom —si no normalitzat— sí d'un tractament laxe. Al protagonista d'aquesta història se li ajunten, a més de l'esmentat assetjament, l'aparició del primer i més fort amor "bioquímic" i la, inexorable i necessària, pertinença a un grup diferent i, a la llarga, nociu per a ell. 

El film, a banda d'abordar molt valentament el maltractament psicològic en la jovenalla, presenta una narració i una estètica molt atraient que reforça la seua anàlisi sobre la indefensió de la joventut amb les dificultats que es poden trobar en el seu procés de desenvolupament psicològic. Vulnerable i desprotegit, les circumstàncies fan a Ignacio Cañas tancar-se en ell mateix; una mena de presó que gradualment va esborrant la seua ànima, no obstant la imperiosa necessitat d'aconseguir un grup d'iguals el fa unir-se a una colla de delinqüents del barri xino de Barcelona. Això i, especialment, la irrupció de Tere, la qual comporta implícitament l'enamorament sobtat i l'atracció sexual. Eixe nou camí li canvia la personalitat perquè se sent més fort i, ensems, respectat. Farà el que siga per tal d'incrustar-se en la seua nova banda i moltes vegades actuarà per desitjabilitat social i per l'amor incondicional que li professa a la xica. Un maremàgnum de sensacions que Daniel Monzón les traça perfectament en unes imatges impactants on es barregen drama, tensió i acció tot posant valors humans tan importants com l'empatia, l'honor i l'amistat (contradictòriament el consell més savi el rep del líder de la banda quan li diu que fuja perquè ells no tenen res a perdre i, per contra, ell sí) contraposats amb accions censurables i dolentes que el protagonista haurà d'afrontar. 

S'ha volgut fer un paral·lelisme amb el cine quinqui de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta. Per aquella època va proliferar un gran munt de films d'eixe gènere arran de l'èxit de directors com Jose Antonio de la Loma i Eloy de la Iglesia. Obres amb qualitat dispar que tindria el seu punt àlgid en l'excel·lent “Deprisa, deprisa” de Carlos Saura (encara que discrepe també posar-la en el mateix sac). És innegable que hi té elements de connexió, però aquesta pel·licula aporta una òptica diferent. En tot cas, cal veure-la. Per cert, no ens hem d'oblidar de la magnífica banda sonora, setantera al cent per cent, de Derby Motoreta's Burrito Cachimbas.

LAS LEYES DE LA FRONTERA. 2021. Espanya. Color. 129 Min.

Direcció: Daniel Monzón
Intèrpretes: Marcos Ruiz, Begoña Vargas, Chechu Salgado, Carlos Oviedo, Daniel Ibañez, Guillermo Lasheras, Santiago Molero, Ainhoa Santamaría, Xavier Martín, Pep Tosar, Xavi Sáez, Jorge Aparicio, Cintia García,

Guió:  Jorge Guerricaechevarría, Daniel Monzón. Novela: Javier Cercas
Música: Derby Motoreta's Burrito Cachimbas
Fotografia: Carles Gusi

(3) JOSEFINA (2021), de Javier Marco

Encertada aproximació a la solitud

El silenci és molt més que "un estat amb el qual no hi ha cap soroll o veu". Això seria una definició insubstancial que defuig del gran munt de significats que, d'esquitllentes, suporta aquesta paraula. Ans al contrari, aquest concepte carrega en el seu si la clau de comportaments —en aparença— passius de moltes persones. 

Tal reflexió surt de la meua ment a causa de la conducta que té el protagonista en aquesta pel·lícula. Juan és un ésser solitari, introvertit, tancat i taciturn que amb prou feines poc entaular una conversació. Viu a soles en el seu microcosmos particular i la seua mancança d'habilitats socials el fa enclaustrar-se en el seu món. El seu treball de funcionari de presons complementa una vida rutinària i sense pretensions. És en veure a Berta, el fill de la qual està reclús al penitenciari d'on ell treballa, quan els seus esquemes mentals varien. El seu bloqueig social per interrelacionar-se el fa crear un estratagema per tal d'aconseguir Berta, per la qual sent una gran atracció. Juan agafa el camí més complicat per arrimar-se a ella, fins i tot fent mal a tercers. Ell sap que no està bé, però la seua personalitat no li permet exterioritzar les seues emocions com calen. 

Ambdós són persones solitàries i amb una vida farcida de problemes. Volen trobar-se, unir-se i omplir el buit de la seua existència. Tanmateix, tot això no cal posar-ho en paraules i la narració del film —el qual reflexa acuradament les carències i la impossibilitat del protagonista per expressar-se— recorre a silencis gestos i mirades que reforcen molt bé l'esperit d'aquesta minimalista i interessant obra.

 

JOSEFINA. 2021. Color. 90 Min.

Direcció: Javier Marco
Intèrprets: Roberto Álamo, Emma Suárez, Miguel Bernardeau, Manolo Solo, Pedro Casablanc, Simón Andreu, Olivia Delcán, Belén Ponce de León, Maria Algora, Alfonso Desentre

Guió:  Belén Sánchez-Arevalo
Fotografia: Santiago Racaj