Agila ( "Espavila" en el dialecte castúo) és el sisè àlbum del grup extremeny i té com a gran virtut una gestió molt intel·ligent a l'hora d’abordar diferents maneres de confluir el rock. Aquesta vegada la banda recorre a la utilització d'instruments de vent (saxo i flauta) i de metall (trombó de vares) per donar forma a cançons que van des de cadències més dolces i relaxades ("Buscando una luna"), passant pel punk bluessejat del "Dia de la Bestia", fins al rock més hard de "La carrera".
La lletra de Robe, -sempre aguda i incisiva-, té el suport de la fantàstica guitarra d'Iñaki "Milindris" Setién que li dóna un aire sensacional a tots els temes (brutal a "So Payaso").
Cal destacar la col·laboració d'Albert Pla a la veu en "¡Qué sonrisa tan rara!" i aquests dos immortals esclafits cap al final del disc com són "Correcaminos, estate al loro" i "La Carrera" (genial la seua irònica descripció “estudi-toxicològica”).
Va suposar la consolidació de la banda i, després de dues dècades, és un referent en el context musical actual.
La lletra de Robe, -sempre aguda i incisiva-, té el suport de la fantàstica guitarra d'Iñaki "Milindris" Setién que li dóna un aire sensacional a tots els temes (brutal a "So Payaso").
Cal destacar la col·laboració d'Albert Pla a la veu en "¡Qué sonrisa tan rara!" i aquests dos immortals esclafits cap al final del disc com són "Correcaminos, estate al loro" i "La Carrera" (genial la seua irònica descripció “estudi-toxicològica”).
Va suposar la consolidació de la banda i, després de dues dècades, és un referent en el context musical actual.
Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar):
Correcaminos, estate al loro
Correcaminos, estate al loro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada