El saqueig constant a les arques públiques ha estat el denominador comú per part d'una d'una incessant corrupció sistèmica en la vida política. La veritat és que el que ha succeït a l'Estat Espanyol en els últims dóna per a molt joc cinematogràfic. És per reflexionar el fet que no es facen més treballs de denúncia social com aquest. S'entén que en el franquisme teníem la censura i tots els perills que comportava, però, ¿ara? ¿Potser la indústria es troba lligada de mans pel temor als anomenats poders invisibles (els polítics que actuen a l'ombra dels diners i la banca)? En altres paraules, estem davant de la neocensura, això és; si produïsc aquest tipus de pel·lícules seré marginat i censurat i el meu negoci desapareixerà.
Però més enllà de les estratègies que es poden utilitzar per donar un enfocament comercial a una obra o la raó de per què el cinema nacional no prolifera i aprofundeix més en aquest aspecte, cal reconèixer que El Reino és un film necessari que tots hauríem de visionar. La seua explícita denúncia ens relata en quina classe de mans hem estat aquests darrers temps i també ens alerta del que pot passar si no tallem d'arrel aquest tipus d'immoralitat.
Venir a aquest món com a abanderat d'una societat millor amb el fals propòsit de protegir el benestar dels altres per, finalment, desvalisar uns diners que pertanyien a tots aquells als qui s'havia de defensar, és un dels exercicis més nauseabunds que existeixen a la humanitat. I això és el que va passar amb aquests personatges pertanyents a les files d'un partit fàcilment recognoscible.
Sorogoyen realitza un inquietant thriller amb una càmera nerviosa i música electrònica que ajuda a entendre la frenètica activitat d'aquests adlàters de la corrupció; tant per lucrar-se de la ciutadania com per tapar les seues misèries una volta descoberts. I després hi ha altres variables de la personalitat humana que flueixen al voltant de tots aquests execrables personatges: la falsa solidaritat, la traïció, la mentida, l'engany, l'interès individual ..., en definitiva, la maldat elevada a l'enèsima potència.
Però més enllà de les estratègies que es poden utilitzar per donar un enfocament comercial a una obra o la raó de per què el cinema nacional no prolifera i aprofundeix més en aquest aspecte, cal reconèixer que El Reino és un film necessari que tots hauríem de visionar. La seua explícita denúncia ens relata en quina classe de mans hem estat aquests darrers temps i també ens alerta del que pot passar si no tallem d'arrel aquest tipus d'immoralitat.
Venir a aquest món com a abanderat d'una societat millor amb el fals propòsit de protegir el benestar dels altres per, finalment, desvalisar uns diners que pertanyien a tots aquells als qui s'havia de defensar, és un dels exercicis més nauseabunds que existeixen a la humanitat. I això és el que va passar amb aquests personatges pertanyents a les files d'un partit fàcilment recognoscible.
Sorogoyen realitza un inquietant thriller amb una càmera nerviosa i música electrònica que ajuda a entendre la frenètica activitat d'aquests adlàters de la corrupció; tant per lucrar-se de la ciutadania com per tapar les seues misèries una volta descoberts. I després hi ha altres variables de la personalitat humana que flueixen al voltant de tots aquests execrables personatges: la falsa solidaritat, la traïció, la mentida, l'engany, l'interès individual ..., en definitiva, la maldat elevada a l'enèsima potència.
EL REINO. 2018. Esp. Color.
Direcció: Ricardo Sorogoyen
Intèrprets: Antonio de la Torre, Josep Maria Pou, Nacho Fresneda, Ana Wagener, Mónica López, Bárbara Lennie, Luis Zahera, Francisco Reyes II, María de Nati, Paco Revilla, Sonia Almarcha, David Lorente, Andrés Lima, Óscar de la Fuente, Laia Manzanares, Max Marieges
Guió: Isabel Peña, Rodrigo Sorogoyen
Música: Oliver Arson
Fotografia: Álex de Pablo
As bestas (2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada