Pertorbació fílmica
Martin Scorsese va ser qui va recuperar i va llançar aquesta pel·lícula presentant-la al Festival de Cinema de Nova York de 1979. Posteriorment va passar pels circuits comercials amb gran acceptació.
El fotògraf del pànic fa una excel·lent radiografia de la psicopatia a través de Mark, un jove aparentment inofensiu i tranquil, amb signes de portar una vida recta que, no obstant això —com sol passar en la realitat darrere d'aquest halo de pacifisme que desprenen aquest tipus de persones— amaga una infinitat de carències afectives i emocionals.
Esglaia el fet que, des del primer instant, l'espectador és conscient que en qualsevol moment alguna cosa ens sorprendrà. Sensació, eixa, de desassossec que es barreja amb una altra estimulant i plaent en advertir que estem davant d'una obra diferent i inusual. Els minuts avancen, la inquietud creix: no sabem si identificar-nos amb el personatge principal, si empatitzar amb ell o no. Aquest és per a mi un altre dels grans èxits del film, ço és a saber: el joc emocional que ens suggereix el realitzador en el qual la nostra ment es projecta amb la del protagonista.
La trama i l'estètica (fantàstic l'ús del color i de la música) que proposa Powell és absolutament esgarrifós. Tot encaixa perfectament: el turment de la seua infància arrossegat en forma de trastorn a l'edat adulta, el seu treball com a escut per perpetrar els seus crims, l'escletxa de sana esperança que suposa la relació amb Helen, la intuïció de la mare cega, el psiquiatre ... Cada un d'aquests conceptes s'uneixen fins a desconcertar l'espectador mitjançant un combinat de sadisme, voyeurisme i misogínia. .
PEEPING TOM. 1960. USA. Color. 109 Min.
Esglaia el fet que, des del primer instant, l'espectador és conscient que en qualsevol moment alguna cosa ens sorprendrà. Sensació, eixa, de desassossec que es barreja amb una altra estimulant i plaent en advertir que estem davant d'una obra diferent i inusual. Els minuts avancen, la inquietud creix: no sabem si identificar-nos amb el personatge principal, si empatitzar amb ell o no. Aquest és per a mi un altre dels grans èxits del film, ço és a saber: el joc emocional que ens suggereix el realitzador en el qual la nostra ment es projecta amb la del protagonista.
La trama i l'estètica (fantàstic l'ús del color i de la música) que proposa Powell és absolutament esgarrifós. Tot encaixa perfectament: el turment de la seua infància arrossegat en forma de trastorn a l'edat adulta, el seu treball com a escut per perpetrar els seus crims, l'escletxa de sana esperança que suposa la relació amb Helen, la intuïció de la mare cega, el psiquiatre ... Cada un d'aquests conceptes s'uneixen fins a desconcertar l'espectador mitjançant un combinat de sadisme, voyeurisme i misogínia. .
Direcció: Michael Powell
Intèrprets: Karlheinz Böhm, Moira Shearer, Anna Massey, Maxine Audley, Esmond Knight, Michael Goodlife, Shirley Anne Field, Barlett Mullins, Jack Watson, Nigel Davenport, Pamela Green
Guió: Leo Marks (Historia: Leo Marks)
Música: Brian Easdale, Wally Stott
Fotografia: Otto Heller
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada