(3) TRIANA "Hijos del agobio" (1977)

Qualitat, innovació i compromís

Andalusia ha sigut una terra prolífica i pionera pel que fa a l'experimentació de nous sons provinents de fora amb formacions com Smash o Expresión. D'aquesta manera, el fet que Triana irrompera en l'escena musical a mitjans de la dècada dels 70 va ser quelcom innovador que va significar un punt d'inflexió en el context del rock espanyol. La seua intel ligent manera d'unir el progressiu i la psicodèlia amb el flamenc, així com l'immens talent del seu líder Jesús de la Rosa van ser un clar senyal que alguna cosa històrica s'estava coent a través dels seus discos d'estudi i concerts en directe. Com a colofó, els seus dos restants components, Tele i Eduardo Rodríguez eren uns excel·lents músics que a través de, respectivament, la percussió i la guitarra van consolidar una proposta arriscada i complicada (cal tenir en compte que el progrock era una classe de música molt complexa d'executar). 

Quan pense en Hijos del agobio, sol venir-me al cap el crit desesperat i commovedor de Jesús de la Rosa a "¡Ya está bien!". Cada vegada que ho escolte me n’adone de les seues capacitats com a vocaliste i faig càbales de fins on hauria pogut arribar el seu procés compositiu. 

Encara que aquest segon disc del trio andalús no conté temes tan memorables com "Abre la Puerta niña" o "El Lago" de "El Patio" (1975) sí que podem afirmar que és un digne continuador de la seua excel·lent òpera prima. I és que Hijos del agobio compta amb huit superbes cançons, cadascuna amb els seus matisos, -a saber: l'elegància de "Sentimiento de amor", la fantàstica conjunció instrumental i vocal de "Rumor", el psicoflamenc de "Recuerdos de Triana" , el frenètic rock de "Necesito", la immensa bellesa melòdica de "Sr. Troncoso" o la progressiva bulería de "Del crepúsculo nacerá el rocío" cantada per Eduardo Rodríguez, són capaces de generar diferents sensacions cada vegada que les escoltes. 

I, finalment, el seu missatge compromès. La fi del franquisme i el començament de la transició dóna com a resultat el desencant generalitzat. Mateixos gossos amb diferents collars (fins als nostres dies, però això donaria per a un altre article). Perquè, en última instància, sempre pateixen els mateixos; els fills del desencoratjament i del dolor, subjugats als capricis del poder econòmic i els seus estaments. La lletra de "¡Ya está bien!" és absolutament clarificadora : 

¿Quién hablará? 

¿Quién nos dirá la verdad? 

Todos pretenden saber 

 y decir lo que piensa usted, 

con elegante palabras 

 y el gesto duro a la vez, 

 y queremos elegir 

 sin que nadie diga más 

 el rumbo que lleva a la orilla 

 de la libertad. 

Gravat en: Estudios Sonoland

Duració: 32:24

Cançons: 8

Segell discogràfic: Movieplay

Productor/s: Gonzalo García Pelayo