La consciència de la mort
Mia madre retrata el sofriment humà davant la pèrdua d'un ésser estimat. Concretament se centra en aquest procés pel qual sabem que la persona en qüestió va, irremeiablement, a morir. No obstant això, mentrestant, hem de seguir el nostre camí i fer front als problemes quotidians; treball, família, separació, problemes amb filla adolescent...
La càmera està molt pendent de la metamorfosi del seu protagonista. D'aquesta manera, a mesura que va avançant el temps Margherita se n’adona d'una realitat que no vol acceptar, a causa d’això intenta aferrar-se a una esperança que se li escorre pels dits com un xicotet muntó d’arena.
La pel·lícula fa palesa de la manca de valoració que mostrem en vida davant la gent que ens importa. Ells hi són i creiem que mai van a faltar. És com una crida a la nostra ment, com un colp en forma de poema de Jorge Manrique: “…Recuerde el alma dormida, avive el seso y despierte…”. La proximitat de la mort ens fa prendre consciència de la importància d'aquests éssers humans que han sigut referents a la nostra existència. És aleshores quan en el film es disparen els records a través de flashbacks; grans moments que ja mai tornaran.
Hi ha una bona connexió entre la iaia i la néta, una honesta relació amb el suport mutu entre els dos germans, així com una mena de buit intermedi entre les mare s i les dues filles. Es van encaixant peces i, a poc a poc, arriba al moment del decés. I davant d'això, una lectura: Ada, - la mare, l'eix central del film- sempre estarà en la memòria de tots pel seu llegat de coneixement i bondat transmès cap als seus semblants al llarg del seu cicle vital (crucial l'escena balsàmica del seu antic alumne quan parla sobre ella).
Mia Madre és una pel·lícula amb una temàtica reflexiva interessant, amb fins i tot algun bon moment còmic com el del personatge histriònic de John Turturro. Se li pot criticar alguns alts i baixos i, de vegades, la seua falta de ritme, encara que el seu plantejament supleix aquest tipus de mancances.
MIA MADRE. 2016. Itàlia. Color.
Guió: Nanni Moretti, Francesco Piccolo, Valia Santella
Fotografía: Arnaldo Catinari
La càmera està molt pendent de la metamorfosi del seu protagonista. D'aquesta manera, a mesura que va avançant el temps Margherita se n’adona d'una realitat que no vol acceptar, a causa d’això intenta aferrar-se a una esperança que se li escorre pels dits com un xicotet muntó d’arena.
La pel·lícula fa palesa de la manca de valoració que mostrem en vida davant la gent que ens importa. Ells hi són i creiem que mai van a faltar. És com una crida a la nostra ment, com un colp en forma de poema de Jorge Manrique: “…Recuerde el alma dormida, avive el seso y despierte…”. La proximitat de la mort ens fa prendre consciència de la importància d'aquests éssers humans que han sigut referents a la nostra existència. És aleshores quan en el film es disparen els records a través de flashbacks; grans moments que ja mai tornaran.
Hi ha una bona connexió entre la iaia i la néta, una honesta relació amb el suport mutu entre els dos germans, així com una mena de buit intermedi entre les mare s i les dues filles. Es van encaixant peces i, a poc a poc, arriba al moment del decés. I davant d'això, una lectura: Ada, - la mare, l'eix central del film- sempre estarà en la memòria de tots pel seu llegat de coneixement i bondat transmès cap als seus semblants al llarg del seu cicle vital (crucial l'escena balsàmica del seu antic alumne quan parla sobre ella).
Mia Madre és una pel·lícula amb una temàtica reflexiva interessant, amb fins i tot algun bon moment còmic com el del personatge histriònic de John Turturro. Se li pot criticar alguns alts i baixos i, de vegades, la seua falta de ritme, encara que el seu plantejament supleix aquest tipus de mancances.
Direcció: Nanni Moretti
Intèrprets: Marguerita Buy, Nanni Moretti, John Turturro, Pietro Ragusa, Gianluca Gobbi, Stefano Abbati, Anna BellatoGuió: Nanni Moretti, Francesco Piccolo, Valia Santella
Fotografía: Arnaldo Catinari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada