(4) ELS AMANTS CRUCIFICATS (1954), de Kenzi Mizoguchi

Amors impossibles

Les normes —tant legals com consuetudinàries— es troben allunyades de les llibertats individuals. Ens enfrontaríem amb un dilema ètic si llançarem la pregunta sobre la justícia de cada reglament que s'aplica en els diferents escenaris que hi puguen haver. Societats de segles enrere, sense valors purament democràtics, on les diferències jeràrquiques estaven molt marcades, eren entorns molt propicis per a conculcar qualsevol dret humà. 

Al Japó del segle XVII dintre d'una societat feudal existia un gran desequilibri de classes, a més a més, la dona exercia un paper secundari. L'adulteri estava criminalitzat, fins al punt —sempre que no fora un home acabalat, és clar— d'arribar a la crucifixió com a castic. 

El film, a banda de reproduir l'adaptació teatral (kabuki) del segle XVII, dibuixa un al·legat en contra de les desigualtats socials, de la misogínia regnant i d'una societat on la hipocresia i la doble moral estava per tot arreu. És realment trist observar les mostres de vassallatge, servitud i acatament de la població davant d'aquells personatges amb més autoritat (nobles, empresaris, etc.). Nugats al metall d'una cadena invisible, perenne i amenaçadora, el ciutadà comú només podia acatxar el cap i fer les reverències pertinents per a no ser mossegat per l'ullal de l'omnipotent "Gran Germà" del poder estatal. Una organització social on hom —especialment el gènere femení— estava determinat i condicionat a una vida que no havia sigut triada per la persona que la havia de viure. D'aquesta manera, podria tocar-te passar-te una gran part de la teua existència amb un home que, a més de tenir més de trenta anys de diferència d'edat— no reunia, ni de bon tros, les condicions necessàries que es necessita per a conviure amb una persona. Per altra banda, l'amor —entès com a aquell sentiment d'abnegació i afecte cap a altri— estava maltractat i menystingut, com una pulsió humana perversa que només estava reservada per les classes més privilegiades. 

En veritat, Els amants crucificats, parla molt sobre la passió i les emocions de l'ànima —quelcom que en un principi és platònic, eteri i intangible— i que després, a mesura que els fets conformen una figura amb peces d'Eros, esdevé en una excitació i il·lusió valuosíssima pel que paga la pena venir a aquest món. També és una rebel·lió contra les normes absurdes de la societat quan els dos amants, tot i que van estar a punt de completar el suïcidi, decideixen que tenen dret a la vida i estimar-se fins al mai. 

Tots aqueixos elements són tractats d'una manera subtil i encertada per Kenji Mizoguchi on els escenaris, la posada en escena i els moviments de càmera són autèntica poesia visual, sobretot en la seua darrera escena on els protagonistes damunt del cavallet i d'esquena un de l'altre, van feliços i contents, agafats de la mà al seu inexorable final.

CHICAMATSU MONOGATARI. 1954. Japó. Blanc i Negre. 102 Min.

Direcció: Kenzi Mizoguchi
Intèrprets: Kazuo Hasegawa, Kyôko Kagawa, Eitarô Shindô, Eitarô Ozawa, Ichiro Sugai, Haruo Tanaka, Yôko Minamida, Kazue Tamaki, Hiroshi Mizuno, Hisao Toake, Tatsuya Ishiguro, Chieko Naniwa

Guió:  Yoshikata Yoda, Matsutaro Kawaguchi. Obra: Chikamatsu Monzaemon
Música: Fumio Hayasaka
Fotografia: Kazuo Miyagawa

Crítiques de Kenzi Mizoguchi (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):

Les Germanes de Gion (1936), Contes de la Lluna Pàlida d'Agost (1953), El Carrer de la Vergonya (1956)