(2) THE LODGER: A STORY OF THE LONDON FOG, d'Alfred Hitchcock (1927)

Primers passos hitchcocknians

El recurs cinematogràfic del suspens que com bé sabem proliferarà al llarg de tota la filmografia del director és, a parer meu, la força motriu i l'aspecte més interessant d'aquest film. Evidentment, l'expectació que es crea davant de la vinguda de l'inquilí ens deixa com a espectadors inquiets i desitjosos de saber què ocorrerà en la trama. Espere que no se'm malinterprete: no estic dient que qualsevol pel·lícula que siga de suspens haja de tenir per se un suplement de qualitat, perquè aquest recurs s'ha de saber manejar i amb això el realitzador britànic era un autèntic mestre. Nogensmenys, el producte final ha d'anar més enllà i presentar un metratge on els diferents subgèneres que acompanyen a la incertesa proposta siguen plausibles i convincents. Malauradament, aquests es queden equidistants i, si bé elements tan habituals en la literatura i el cinema com l'amor, la gelosia i l'amistat s'aboquen des d'un inici i són crucials per al desenvolupament del teixit argumental, al final esdevenen en quelcom secundari. Sembla que tot siga ficat amb calçador per a, d'alguna manera, justificar així la intriga i el misteri. 

Amb tot, s'ha de reconéixer que l'atmosfera —benvolgut expressionisme— és molt escaient amb la boira londinenca com a metàfora de l'aguait del crim. No són inferiors, però, les interpretacions i els fantàstics recursos expressius que l'elenc actoral utilitza (hem de recordar que estem parlant del cinema mut i les dificultats a l'hora de mostrar la força interpretativa eren majors). També cal destacar seqüències memorables pel que fa a l'enamorament de Daisy i l'hoste; gestos, mirades, ganyotes que fan palesa de tots els sentiments i emocions dels protagonistes. 

Tornant altra vegada cap al costat negatiu, hi ha alguns aspectes que passen per inversemblants com ara la retirada dels quadros de les xiques roses per part de l'inquilí o la relació del triangle amorós. A més a més, el rol que desenvolupa Joe, el nuvi de Daisy, queda confús amb el seu comportament envers la seua parella. Per cert, què passa al final amb ell? Per a mi ha sigut l'heroi de la història i, tanmateix, queda relegat com un gos de Sant Bernat. 

Encara que aquest segon treball del director tinga les seues llums i ombres és important subratllar que va ser un caldo de cultiu per a les seues produccions posteriors que tant han aportat a l'art cinematogràfic. Ja es podia endevinar aleshores el que anava a venir després atesa la posada en escena i l'habilitat en combinar tensió, intriga i pessics d'humor. 

Per últim, m'agradaria comentar dos elements molt desencertats en la —diguem-ne— “postproducció” (cosa que no és culpa de Hitchcock). Primer, la traducció a l'espanyol del títol anglosaxó (El enemigo de las rubias) és absolutament ignominiós, més propi d'un grup de pseudoglam com las Nancy Rubias que d'una obra cultural. I, per últim, la segona cosa és l'aplicació de la música a les imatges: a vegades anacrònica i, la majoria del metratge repetitiva, amb unes pujades de so que em crispaven. No negaré que això hi haja influït en la meua percepció final.

THE LODGER: A STORY OF THE LONDON FOG. 1927. Regne Unit. Blanc i negre. 92 Min.

Direcció: Alfred Hitchcock
Intèrprets: Ivor Novello, Marie Ault, Arthur Chesney, June, Malcolm Keen, Eve Gray, Reginald Gardiner

Guió:  Alfred Hitchcock, Eliot Stannard. Novela: Belloc-Lowndes
Música: Thomas Newman
Fotografia: Gaetano di Ventimiglia