dijous, 15 de juny del 2023

(4) ANTONÍN DVOŘÁK "SIMFONÍA NUM. 9 EN MI MENOR, Op.95 [SIMFONÍA DEL NOU MÓN]" (1893)

Assortiment sonor en una obra enigmàtica
Enigmàtica, sí. Tal volta seria aquesta la paraula per a definir aquesta obra del compositor txec. Quatre moviments en els quals experimente diferents sensacions i estats d'ànim. No puc quedar-me indiferent: he d'escoltar-lo una vegada i una altra per tal de trobar-hi més matisos que em transporten a nous descobriments
En el primer moviment (Adagio-Allegro) el compositor em remet a una disbauxa sonora repleta de timbals, trompes, violins, violoncels, contrabaixos, flautes, oboés, clarinets... Diàlegs entre instruments que suposen un misteri per a l'oient, tot utilitzant pujades i baixades, entrades amb virulència per a arribar al tema central recollit de les seues experiències americanes. En començar la composició la música és molt relaxant, quasi bucòlica, resulta del tot impensable que puga arribar a diferents tonalitats i aguts, però sí, el que ve després és —a més de sorprenent— d'una qualitat eterna. 
El segon moviment (Largo) comença amb un bellíssim fragment conegut als Estats Units per "Going Home" que és d'una tristor commovedora. És el corn anglés qui s'encarrega d'executar-la per, després, continuar amb variacions melòdiques per parts dels altres instruments. De sobte, irromp la flauta i s'enceta un nou tema preponderantment subtil i harmoniós, tot persistint en les modulacions i variacions d'ambdós temes. Cap al final, l'oboé fa un canvi radical i s'endinsa en unes notes saltadores i juganeres que, junt amb la flauta i la resta de sonoritats, va in crescendo apujant la intensitat. Al final arriba la calma amb el tema principal que conté remembrances melòdiques del tema central del primer moviment. 
El tercer moviment (Molto vivace) és un scherzo amb el qual s'expressa la introducció i, a més a més, una exposició molt jovial, alegre i festiva on les fustes i les trompes fan sons parpellejats. Tot seguit les flautes, oboés i fagot donen pas a una tranquil·la melodia que va submergint-se en l'audiència. Després, s'hi augmenta la intensitat fins a arribar al màxim esplendor del moviment. Al final, una gran instrumentació ens porta a la coda. 
Per últim, el quart moviment (Allegro con fuoco) l'entrada amb la trompa, acompanyada de l'orquestra, és monumental i formidable. Revestida d'una força incommensurable, la peça va marcant el seu ritme que abasta el seu punt àlgid amb les trompetes i després amb els violins i les fustes. Elements que donen pas a la variació melòdica i al maremàgnum instrumental produït pel seu caràcter enèrgic. Després, el clarinet exposa el segon tema, molt més melòdic i calmat, però amb una tensió que, acompanyada per la resta d'instruments, ens anuncia un creixement de l'enfortiment musical. En acabat, arriba el tercer tema amb un joc nerviós entre les cordes i el vent que va minvant la cadència a mesura que s'aproxima al tema central. En els minuts següents un collage de les melodies dels altres moviments van presentant-se fins que s'imposa el tema principal amb diverses variacions. Finalment, una bella tonada amb violins ens condueix cap a un final esplendorós. 
Es comenta que la traducció correcta hauria de ser Simfonia (des) del nou món. Dvořák la va compondre en la seua estança als Estats Units a finals del segle XIX (va estar-hi després d'acceptar el càrrec com a director del Conservatori Nacional de Música d'Amèrica). La seua idea era donar a conéixer a la vella Europa les seues experiències des de (subratlle des de) terres americanes tot aportant un punt de vista social i musical. I ho va aconseguir, vaja que ho va aconseguir. Es pot comprovar delectant-nos escoltant aquesta obra.

Duració: 41:49
Moviments: 4
1.- Adagio – Allegro molto 10:05
2.- Largo 11:35
3.- Scherzo: Molto Vivace – Poco sostenuto 8:26
4.- Allegro con fuoco' 11:43