La soletat como una manera de viure
Quan comencem a veure la pel·lícula, desconeixem completament la intrahistòria de Jef Costello i els episodis vitals que han forjat la seua personalitat. Advertim en la seua persona, però, un caràcter que li impedeix exterioritzar els sentiments i les emocions. D'aquesta manera, la seua fredor i el seu comportament —metòdic i calculat— l'erigeixen en candidat ideal per exercir com a assassí a sou. Jeff ha triat aquesta manera de guanyar-se de la vida. No cal que ho comprenguem, perquè tampoc no ho entenem quan ho fan altres. Però podem captar-ne la soledat, l'autoaïllament i el mutisme. La cita amb què s'inicia la pel·lícula, del codi d'honor japonés Bushido, és la seua força motriu, perquè realment viu com un samurai; separat i exclusiu. L'acció desenvolupa una atmosfera atraient, ben tensada i lligada a l'estat psicològic del protagonista. La seua impecable narració, les seues estupendes interpretacions i el seu final —absolutament revelador— conformen un film de visionat obligat, inspirador de la magnífica Ghost Dog, de Jim Jarmush.
LE SAMOURAÏ. 1967. França. Color. 105 Min
Direcció: Jean-Pierre Melville
Intèrprets: Alain Delon, François Périer, Nathalie Delon, Cathy Rosier, Jacques Leroy
Guió: Jean-Pierre Melville, Georges Pellegrin
Música: François de Roubaix
Fotografia: Henri Decaë
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada