(4) CERRAR LOS OJOS, de Víctor Erice (2023)

Despertar l'ànima

"Erice és collonut, però cony, fes-ne una altra!" Aquesta va ser la frase encertada i divertida del ja desaparegut Jess Franco quan li van preguntar la seua opinió sobre el director biscaí. La veritat és que han passat trenta-un anys des de "El sol del membrillo" i en tot aquest temps un gran nombre d'admiradors seus (entre els quals m'incloc) han estat àvids del seu cinema. Doncs bé, puc afirmar rotundament que el seu darrer treball no m'ha decebut en absolut perquè m'ha semblat un film que, darrere de la seua aparent senzillesa, amaga una fonda complexitat existencial. Al meu entendre veure aquesta pel·lícula és submergir-te —a través de les trames, subtrames i replecs— en les profunditats psicològiques de l'ésser humà. 

És important assaborir aquesta cinta durant i després del seu visionat (el seu pòsit és incontestable), així ho avalen les dues hores i quaranta minuts de metratge, amb els diferents tons impregnats de situacions i diàlegs que conviden a la reflexió. D'aquesta manera; el pas del temps, l'amor, l'amistat, l'autoconeixement i les petites coses són considerades per Erice com a elements vitals, bàsics i crucials. La seua mirada interior ressalta l'emotivitat i la sensibilitat en recerca d'acariciar el veritable valor existencial. 

"Els escacs són un mirall del món. Tota la meua vida he estat un empedreït jugador d'escacs i en un tauler, el rei, no sé gaire bé per què... sempre m'ha semblat una peça trista en relació amb les altres. Triste le Roy, el Rei Trist". 

Primera seqüència. El fantàstic actor Josep Maria Pou. Escena de cinema dins del cinema que, com a motor d'engranatge, connecta amb el guió i les imatges posteriors. Triste le Roy és la magdalena de Proust d'aquesta obra perquè la seua tristor s'encasta a les escletxes de cada pla que la història ens ofereix. La malenconia i la recança planen sobre els protagonistes, tots mostren les seues mancances transcendentals amb una vida incompleta. Miguel Garay; director de cinema retirat, està perdut, tot sentint-se pres del seu passat (amor fallit, mort d'un fill...), Julio Arenas /Gardel; actor professional desaparegut, sense acceptar l'envelliment, afectat per una relació sentimental conflictiva i amb problemes amb l'alcohol i, finalment, Ana Arenas; resignada i buida per la relació i, posteriorment, desaparició del pare. 

És curiós com el guió instrumentalitza un programa de televisió sensacionalista per obrir les portes del descobriment als personatges principals. Aquesta caricatura —no exempta d'humor— juga molt encertadament amb la dicotomia existent entre la insubstancialitat i la transcendència. En aquest sentit, Miguel Garay, econòmicament desesperat, recorre a la cadena televisiva sense saber les conseqüències (gratament sorprenents) que aquesta decisió li oferirà. 

De les imatges formades per la fantasia de Miguel sobre quan el seu amic va forjar la idea de desaparéixer (la magistral escena onírica del penya-segat de Julio Arenas i la postura del porter final), s'arriba a la realitat a l'última hora del metratge, just en el moment que informen al nostre protagonista que el seu amic —amb amnèsia retroactiva i sense reconèixer ningú— es troba a la residència de gent gran "El pocico". Amb la intriga i el misteri, cadascun dels personatges assimila els fantasmes del passat fins a arribar a la catarsi col·lectiva. 

A l'escena final, de tornada una altra vegada al metacinema —perquè aquesta cinta és també un homenatge al seté art, plena de referències cinèfiles— les peces del coneixement encaixen. Els espectadors només hem d'observar les mirades atentes dels protagonistes a la pantalla fins a aferrar l’efluvi humanista que desprén el film. Filla ficció, pare real: tots dos tanquen els ulls. Nosaltres, també. D'aquesta manera ens cerciorem de la força inexpugnable de l'emoció i la raó. Tots som una mica Triste le Roy perquè com deia el doctor Benavides: "... la memòria és molt important, sí, però una persona no és només memòria. També és sentiment i sensibilitat. És ací on vosté i els familiars poden fer alguna cosa per ell, capaç de commoure'l..., capaç de despertar la seua ànima". 

 

CERRAR LOS OJOS. 2023. Espanya. Color. 169 Min.

Direcció: Víctor Erice

Intèrprets: Manolo Solo, José Coronado, Ana Torrent, María León, Petra Martínez, Soledad Villamil, Mario Pardo, Helena Miquel, Josep Maria Pou

Guió: Víctor Erice, Michel Gaztambide

Música: Federico Jusid

Fotografia: Valentín Álvarez