(3) FALLEN LEAVES, d'Aki Kaurismäki (2023)

Un cant silent i fosc a l'amor

Uns dels majors mèrits d'aquest director finés és que és fàcilment reconeixible. Ho dic perquè des de sempre ha comptat amb una empremta molt peculiar, i això, en la meua opinió, és molt difícil d'aconseguir. Ho recorde ben bé; estava passejant per la ciutat i em vaig topar amb un cartell de la pel·lícula anunciada per un cineclub. Només veure'l ja sabia que era del gran Kaurismäki.

Aquesta darrera obra continua amb la mateixa tònica de la seua filmografia: personatges marginals, freds i hièratics que no exterioritzen els sentiments, diàlegs lacònics, persones extravagants al voltant dels protagonistes i una posada en escena simple i minimalista acompanyada d'uns comportaments i escenaris a la manera antiga. En veritat, el fet de tractar de socialitzar en un bar (o en qualsevol altre lloc d'esbarjo), sumat a la inclinació de la gent per buscar a alguna persona amb la qual compartir moments de la seua vida, han sigut, són i seràn conductes atemporals. I això, realment, és el que la cinta hi mostra: aspectes de la vida que no fan referència a cap temps concret. Nosaltres, com a animals socials, ho hem fet al llarg de la història, tot evidenciant la seua consubstancialitat al gènere humà. Ara bé, els llocs comuns reflectits a la pantalla són bastant "clàssics" (ho pose entre cometes voluntàriament i ho escric en el bon sentit de la paraula). I és que aquesta gent de mitjana edat cap a dalt s'apleguen en un Karaoke, es passen els números de telèfon en un paperet i fumen en els bars (desconec si a Finlàndia està prohibit o no). No obstant això, aquesta circumstància, lluny de llevar-li valor al film, li dona un aspecte versemblantment vintage (permeteu-me el terme) que, com a espectadors ho atribuïm, a la grisa personalitat dels personatges. 

Fallen leaves parla de la soletat, de l'amor, de la precarietat laboral (bo i denunciat l'abús de certs empresaris), de l'alcoholisme i de la marginalitat social. Eixe és el dibuix que s'hi plasma. L'atmosfera és com de tristesa, fosca, aparentment resignada... Kaurismaki,però, té un as a la màniga: l'humor. Cada conversa, cada situació (o una bona part d'elles) estàn tenyides per l'humor. Un humor negre i caustic, potser, però que representa, tot i que no parega, una mirada alegre a la vida. La banda sonora és una barreja entre jovialitat i recança (La 6ª sinfonia de Tchaikovsky, Mambo italiano, Gardel, Schubert...), les referències cinèfiles son recurrents i als títols de crèdit —hi era inevitable— sona "The autumn leaves" simbolitzant el que realment és la pel·licula: un cant silent i fosc a l'amor.

 

KUOLLET LEHDET. 2023. Finlàndia. Color. 81 Min.

Direcció: Aki Kaurismäki

Intèrprets: Alma Pöysti, Jussi Vatanen, Janne Hyytiäinen, Nuppu Koivu, Alina Tomnikov, Martti Suosalo, Maria Heiskanen, Sakari Kuosmanen, Matti Onnismaa, Simon Al-Bazoon

Guió: Aki Kaurismäki

Música: Diferents autors

Fotografia: Timo Salminen