(3) ÈDIP REI, de Pier Paolo Pasolini (1967)

  L'abisme interior

Interessant recreació sobre el mite clàssic d'Èdip on el director italià impregna la seua empremta personal a cadascuna de les seuesatraients seqüències. Les concepcions filosòfiques i psicoanalítiques —que van sorgir després d'aquesta història de la mitologia grega de Sòfocles— ens condueixen a captivadores reflexions sobre la influència dels nostres progenitors en la nostra existència. Així, qüestions que es plantegen els éssers humans com el sentiment de culpabilitat (Èdip no va fer, al principi, més que néixer), la volença cap a allò maternal, el tabú de l'incest i la connotació de la frase "matar el pare" són entrellaçades molt intel·ligentment per Pasolini a través d'èpoques diferents per plantejar de manera subtil les teories de Freud. 

La pel·lícula presenta les significacions dels nostres comportaments influenciats per la nostra relació paternofilial, aspectes que hi són traduïts pel realitzador molt encertadament a través de la tempestuosa vida del protagonista (en la meua opinió, molt ben interpretat per Franco Citti, malgrat les crítiques que va rebre). 

Cal destacar el magnetisme que destil·la Silvana Mangano: absolutament aclaparador, tot sent capaç de transmetre multitud d'emocions amb les seues expressions facials i la seua suggestiva mirada (sorprenent l'escena després d'alletar el seu nadó, en un primer pla on veu passar el seu nefast futur). 

En definitiva, un film directe i descarnat, propi del seu estil, dotat d'un inquietant halo tens que, juntament amb la banda sonora de Mozart, Bach i melodies populars de diferents països (Marroc, Japó...), conformen una revisió excel·lent del mite.

EDIPO RE. 1967. Itàlia. Color. 104 Min.

Direcció: Pier Paolo Pasollini

Intèrprets: Franco Citti, Silvana Mangano, Alida Valli, Carmelo Bene, Julian Beck, Luciano Bartoli

Guió: Pier Paolo Pasollini. Obra: Sofocles

Música: Mozart, Beethoven, Masaru Sato

Fotografia: Giuseppe Ruzzolini

 

Críticas de Pier Paolo Pasolini (clicar en este enlace)

(3) APARAJITO (L'INVENCIBLE), de Satyajit Ray (1956)

Apu i el coneixement

La família ha de marxar des del poble a la ciutat de Benarés per tal de trobar noves oportunitats. A través dels ulls d'Apu, apareixen estímuls que l’hi faran comprendre la possibilitat d'altres maneres de viure i de nous objectius a abastar. Si en Pather Panchali era el tren, ara és l'escola: sinònim de llibertat i de coneixement. Tanmateix, la vida continua; son pare de sacerdot i sa mare lluitant per tirar avant la família juntament amb l'educació dels seus fills. I com la vida, les coses succeeixen: les ombres, els llums, les alegries, les penes, l'esperança, la decepció... Apu, d’aquesta manera, haurà d'assolir les vicissituds vitals i els capricis de l'atzar en un context determinat on la mort i la vida se superposen. Satiajyt Ray utilizta els mateixos registres tècnics amb una bella fotografia i uns suggestius plans generals amb la finalitat d'emfatitzar la recurrent contraposició entre la urbanitat i la ruralitat de la qual intenta escapar. El trànsit del microcosmos de la seua infància a la socialització i el coneixement seran la seua meta i el seu esperó. Esplèndid film.

APARAJITO. 1956. India. Blanc i Negr. 105 Min.

Direcció: Satyajit Ray

Intèrprets: Kanu Bannerjee, Karuna Bannerjee, Pinaki Sengupta, Ramani Sengupta, Smaran Ghosal, Santi Gupta, Ranibala, Sudipta Roy, Charuprakash Ghosh

Guió: Satyajit Ray. Novel·la: Bibhutibhushan Bandyopadhyay

Música: Ravi Shankar

Fotografia: Subatra Mitra

(3) QUAN EN HARRY VA TROBAR LA SALLY, de Rob Reiner (1989)

Amistat, sexe i amor

L'amistat entre dues persones de sexe oposat com és el cas de la pel·lícula (o també, amb independència del gènere, com potser en altres circumstàncies) que senten una atracció mútua o unilateral no és no impossible, però de vegades sí que és complicada. És quelcom que es pensa, però no se sol parlar. Tanmateix, dins del perill que puga implicar-hi, mai no s'hauria de renunciar a l'enriquidora experiència de comptar amb amistats amb diversitat de gènere i de pensament. No obstant això, el risc —beneit i bonic risc— sempre hi estarà present. 

La qüestió que planteja aquesta obra és molt interessant. Segur que tot aquell espectador que l'haja visionada l'haurà fet reflexionar. Doncs bé, jugant amb eixa premissa el director munta una comèdia condimentada de romanticisme, però que alhora hi conté consideracions profundes sobre les interrelacions humanes. Aquest film té la virtut de no ser una comèdia romàntica a l'ús i costum. Ans al contrari, el seu guió i la seua posada en escena no cau en sentimentalismes fàcils sinó que —malgrat el seu final, inexorablement, feliç—manté unes situacions i uns diàlegs molt intel·ligents i ben treballats. Amb un to predominadament americà —espais, ambients, música de swing i de jazz— When Harry Met Sally és una pel·lícula amb un caire peculiar per tots els elements que la componen, especialment pel seu guió i per la química de la parella actoral.

 

WHEN HARRY MET SALLY. 1989. Estats Units. Color. 96 Min

Direcció: Rob Reiner

Intèrprets: Billy Crystal, Meg Ryan, Carrie Fisher, Bruno Kirby, Steven Ford, Lisa Jane Persky, Michelle Nicastro, Connie Sawyer

Guió: Nora Ephron

Música: Marc Shaiman

Fotografia: Barry Sonnenfeld

(2) STALAG 17, de Billy Wilder (1953)

Resultats parcials

Aquesta pel·lícula és una adaptació d'una obra de teatre sobre la història d'un grup d'aviadors americans que es troben al barracó (Stalag) 17 d'un camp de presoners alemany. Als Stalags podien estar internats —d'acord amb la Convenció de Ginebra del 1929— només els presoners de guerra, mai no els civils. 

Al film, cada vegada que els presoners intentaven una fugida o alguna pràctica clandestina eren immediatament descoberts, llegant a la conclusió que un era un traïdor. A partir d'això comença un joc psicològic molt interessant per esbrinar qui era el delator. No els va ser difícil arribar a la conclusió que era Sefton, un home impassible i cínic que feia tripijocs amb els soldats alemanys. 

Com deia, aquesta és la part més suggestiva de la pel·lícula perquè d'alguna manera ens transmet la tensió i el dolor emocional que patien els presoners. No obstant això, l'obra també opta per introduir elements de comicitat que si bé tenen el seu punt de diversió (amb diàlegs aguts i despreocupats) lleven una mica de credibilitat a la història. Hi ha vegades que és complicat conjugar tots dos gèneres i més en aquest tipus de qüestions tan delicades i dures. Aquesta vegada, malauradament, no va acabar de funcionar.

 

STALAG 17. 1953. Estats Units. Blanc i negre. 120 Min

Direcció: Billy Wilder

Intèrprets: William Holden, Don Taylor, Otto Preminger, Robert Strauss, Harvey Lembeck, Richard Erdman, Peter Graves, Neville Brand, Sig Ruman, Gil Stratton, William Pierson, Peter Baldwin

Guió: Billy Wilder, Edwin Blum. Teatro: Donald Bevan, Edmund Trzcinski

Música: Franz Waxman

Fotografia: Ernest Laszlo

(4) FRESA Y CHOCOLATE, de Tomás Gutiérrez Alea i Juan Carlos Tabío (1993)

Oda a l'amistat

Sempre m'ha semblat molt interessant el procés de transformació que pot abastar una persona al voltant de les relacions socials i la manera en què poden trontollar els seus preceptes més arrelats, els quals romanen quiets i despreocupats a la seua ment. Tot i que, en realitat, eixe procés de canvi és una maduració que experimenten les seues facultats intel·lectuals, malauradament, pot donar-se la circumstància que durant el transcurs vital no tinga l'avinentesa de provar-lo ni, menys encara, de sentir-lo. 

Els protagonistes d'aquesta història són dues personalitats que culturalment, i ideològicament es troben enfrontades (homosexualitat, punt de vista polític, plantejament de vida...) Ningú no diria que eixes dues arquitectures tan oposades pogueren arribar a tenir alguna similitud intrínseca. El context, la veritat, no hi ajuda perquè estem al bell mig del fenomen revolucionari cubà. La pel·lícula a banda de ser un formós cant a l'amistat entre els éssers humans retrata una realitat social que mostra la dificultat d'una convivència entre els conveïns de l'illa. També, cada seqüència, cada diàleg, cada ganyota fílmica és una reflexió sobre la naturalesa humana, la qual sempre hauria d'estar separada de les creences i dogmes artificials creats per la nostra espècie. I la cinta, crítica això precisament: la falta de llibertat (present, principalment, en l'exili interior de Diego). El film no s'amaga i mostra les llums i —feixugues—ombres d'un règim i la influència que hi té sobre els seus ciutadans. 

Fresa y Chocolate és, com hem esmenat adés, una oda a l'amistat, però també a l'amor entés platònicament com un Déu que ens il·lusiona i ens motiva per a donar-li un sentit a la nostra vida. Magnífic film.

 

FRESA Y CHOCOLATE. 1993. Cuba. Color. 111 Min

Direcció: Tomás Gutiérrez Alea i Juan Carlos Tabío

Intèrprets: Jorge Perugorría, Vladimir Cruz, Mirta Ibarra, Francisco Gattorno, Joel Angelino, Marilyn Solaya

Guió: Senel Paz

Música: Aurum

Fotografia: Mario Garcia Joya

(4) JUNTS (TILLSAMMANS), de Lukas Moodysson (2000)

Per un món millor

Estocolm i la recerca d'un món millor. La joventut que vol trencar esquemes s'ajunta en comunes llibertàries per tal d'experimentar una nova manera de viure. Fora dictadors, fora el patriarcat, igualtat entre les persones... i, per damunt de tot, una primera escena de la pel·lícula absolutament contundent: un grup de joves en una comuna abraçant-se quan s'assabenten per la ràdio de la mort del General Franco. 

Vaig descobrir aquesta obra en l'interessant documental de David Trueba ("Si me borrara el viento lo que yo canto") sobre la vida i obra del cantautor Chicho Sanchez-Ferlosio (on s'explica el vincle existent entre alguna gent del país escandinau i la resistència espanyola). Doncs bé, eixa imatge em va impactar tant que em va fer perseguir el film fins a visionar-lo. 

Tillsammans és una mirada, entre tragicòmica i nostàlgica, a eixe món hippy de les comunes on es fa una suggerent anàlisi de les relacions, tan allunyades de les convencions, diguem-ne, conservadores que coneixem. Així, l'amor lliure, les relacions obertes, la igualtat total i, en definitiva, l'equitat, comencen a moure's en un espai de convivència que —com tota interrelació— té les seues llums i ombres. ¿Són possibles les relacions obertes? ¿És possible un canvi del món i una unió entre la classe treballadora? ¿És possible suprimir el patriarcat? Tot això el film ho plasma d'una manera directa, sense fer cap mena de judici, deixant que les coses ocórreguen i deixant entendre que hagueren pogut ocórrer d'altra manera. 

Cal afegir que a eixa comuna se li uneix una dona maltractada, germana d'uns del comuners, junt els seus fills. A més, des de l'exterior una família conservadora observa (més ben dit, espia) els joves i veuen amb mal ulls eixa joventut endinsada, segons ells, en les perversions del dimoni. Francament, és demolidora la críticia i l'al·lusió a la hipocresia d'aquest tipus de famílies (el marit masturbant-se mentre mira revistes porno).  Paral·lelament sorgeix una relació preciosa —el descobriment de l’amor—entre els dos xiquets preadolescents; una nouvinguda de la comuna i l'altre fill de la parella conservadora. També, alhora, es fa un cant a l'amistat; Birger, l'home major i la seua abnegada ajuda a Rolf, el marit abandonat. 

Un bon grapat de situacions i d'emocions se succeeixen, tot concentrat en l'esplèndid partit de futbol final en la neu on es metaforitza la unió i la possibilitat de canvi de les persones. Excel·lent film.

 

TILLSAMMANS. 2000. Suècia. Color. 106 Min

Direcció: Lukas Moodysson

Intèrprets: Lisa Lindgren, Michael Nyqvist, Michael Nyqvist, Emma Samuelsson, Sam Kessel, Gustaf Hammarsten, Anja Lundqvist, Jessica Liedberg, Ola Rapace, Axel Zuber, Shanti Roney, Olle Sarri, Cecilia Frode, Lars Frode, Emil Moodysson

Guió: Lukas Moodyson

Música: Varios

Fotografia: Ulf Brantas

(3) LOLA, de Rainer Werner Fassbinder (1981)

Quixot amb peus d'argila

Retrato pessimista de l'ésser humà en un escenari on la corrupció s'erigeix en única vencedora de la situació. Van Bohm, delegat d'urbanisme, en el seu intent per repartir justícia a l'Alemanya Federal de postguerra toparà amb una oligarquia poderosa, molt difícil d'enderrocar. Així, la seua utòpica empresa quedarà, lamentablement, en dubte. 

El film (amb una posada en escena molt marcada que amaga una intenció al darrere) és una història d'amor obsessiu truncat —quan el protagonista coneix la veritable professió de la seua estimada— i de la indefensió davant dels més poderosos. El seu aferrament i afecció obcecat l'absorbeix fins al punt de no veure més enllà. D'aquesta manera, passa de ser un Quixot que lluita contra els molins de vent de la classe social privilegiada a sucumbir davant dels seus designis: Quixot, com molts, amb peus d'argila.

 

LOLA. 1981. RFA. Color. 115 Min

Direcció: Rainer Werner Fassbinder

Intèrprets: Barbara Sukowa, Armin Mueller-Stahl, Mario Adorf, Matthias Fuchs, Helga Feddersen, Karin Baal, Günther Kaufmann, Udo Kier

Guió: Rainer Werner Fassbinder, Peter Märthesheimer, Pea Fröhlich

Música: Peer Raben

Fotografia: Xaver Schwarzenberger