(4) EL COCHECITO, de Marco Ferreri (1962)

 

Oldie rider

Dins d'aquesta comèdia negra —basada en el relat del també guionista Rafael Azcona— es mostra una formidable radiografia de la societat espanyola dels anys seixanta. Augusto viu a la casa del seu fill, junt amb la seua gendre i la seua néta (tot sent el passant, així mateix, el promès d'aquesta última). A més, al pis l'utilitzen com a oficina de treball (el seu fill és procurador). Un temps, en definitiva, on l'economia domèstica no permetia fer gaire ostentació.
A partir d'ací, en l'obra es plantegen qüestions com ara el modus vivendi i l'oci a la jubilació: l'aïllament, la solitud i la recerca de la independència en la senectut. Així les coses, es passa d'una època on es té ocupat la majoria del temps a una situació en la qual una gran part d'aquest segment de població pot experimentar la sensació de sentir-se buit. En aquell període les institucions tampoc estaven molt atentes a la cura de les persones amb discapacitat, és per això que la invenció de "El cochecito" suposava una mena d'escapament i alliberament per a aquest col·lectiu, encara que també per al nostre protagonista que evita, siga com siga, sentir-se rebutjat pels seus amics.
Augusto, viu obcecat en la consecució del cotxet per guanyar la seua llibertat i per sortir amb els amics amb el carro motoritzat. Davant l'oposició de la seua família, els quals argüeixen que les seues cames estaven en perfecte estat, comença a simular malalties imaginàries.
Ferreri al costat de la bona feina de Pepe Isbert, mostra situacions còmiques hilarants i la picardia es converteix en el tema estrella del film (com el venedor i el mateix August).
El venedor al senyor Anselmo: "¿Que se la anquilosan las piernas?, ¡mejor!, si en el año 2000 nadie va a utilizarlas, salvo los futbolistas, naturalmente; pero los demás, todos en coche". Augusto a la seua néta: "Además, para qué quieres aprender francés si tienes novio formal: ¡casarte, es lo que debes hacer!"
El film està ple de diàlegs i frases genials. Aquesta estranya i suggerent combinació de comèdia junt uns enginyosos tints negres li donen al film un punt psicodèlic molt atraient, tal com mostra el magistral primer pla de Pepe Isbert quan observa com s'emporta l'ambulància a la seua família després d'enverinar-la: la culpa se li dibuixa a la cara, portant-nos a preguntar com ha pogut el protagonista arribar a cometre tal atrocitat, una persona amb un bon caràcter i que moltes vegades apareix com a mediador per solucionar conflictes i discussions.
La frase final que li etziba als guàrdies civils és per guardar-la en els annals de cinema. Una autèntica joia.

EL COCHECITO. 1960. Espanya. Blanc i Negre. 85 Min. 

Direcció: Marco Ferreri

Intèrprets: José Isbert, Pedro Porcel, María Luisa Ponte, José Luís Lopez Vazquez, Antonio Riquelme, Chus Lampreave, Antonio Gavilán

Guió: Rafael Azcona y Marco Ferreri

Música:Miguel Asins Arbó
Fotografia: Juan Julio Baena