(3) EL DISCRET ENCANT DE LA BURGESIA, de Luis Buñuel (1972)

Objectiu inconcret

Un grup de persones entra a sopar a un restaurant i, alhora, en una habitació contigua, s'està plorant un difunt. Un ambaixador dispara a un gosset de joguet. Un bisbe, que es vol acostar als capellans obrers, s'ofereix com a jardiner a casa d'uns burgesos. Una dona s'horroritza per un violoncel, com si fos un element monstruós. Un tinent explica somnis sobre una infància traumàtica i éssers estimats morts. 

I així, produint estats de desassossec i pertorbació a l'espectador, se succeeixen diferents episodis d'una manera anàrquica en què el director aragonés exposa les constants de la seua obra; la mort, la hipocresia, les pulsions freudianes, els somnis i l'inconscient. Les seues crítiques directes a uns comportaments establerts i, per tant, subjectes a les convencions socials, es consoliden en personatges extravagants que amaguen molt més del que mostren. El realitzador treu el cap al seu interior i els despulla (magistral l'escena del teatre amb el públic observant els comensals). 

Sense deixar canya dreta, Buñuel, ataca la corrupció, les actituds hipòcrites (la vida en parella), les diferències de classes (el xofer i la ginebra) i les repúbliques bananeres (l'ambaixador). 

Com ja passara a l'obra mestra, El Ángel Exterminador, el nostre destí és com el mite de Sísif i els personatges mai no aconsegueixen culminar el que es proposen (en aquest cas, el sopar). Si ho extrapolem a la vida mateixa, fem mil intents per arribar a un objectiu que al final queden en res. Tornem una altra vegada a espentar la pedra cap al cim, però romanem a la superfície. No obstant això, el punt important —la cosa profunda— sempre queda en segon pla (com en els eixordadors sorolls del film). 

Tota la narrativa de la pel·lícula està condensada en somnis dins de somnis i, encara que amb alguns alts i baixos, podem afirmar que estem davant d'una obra complexa, caòtica, absurda i surreal amb aspectes força interessants .

LE CHARME DISCRET DE LA BOURGEOISIE. 1972. França. Color. 100 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Fernando Rey, Paul Frankeur, Delphine Seyrig, Bulle Ogier, Stéphane Audran, Jean-Pierre Cassel, Julien Bertheau, Milena Vukotic, Claude Piéplu, Michel Piccoli, Muni

Guió:  Luis Buñuel, Jean-Claude Carrière
Fotografia: Edmond Richard
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest enllaç)