Desemparança a l'oest
La sensació de desemparament en què et trobes quan ho has donat tot pels altres i no ets correspost en el moment que ho necessites és realment indescriptible. Així ho experimenta Will Kane quan —per motius de compromís moral— decideix retornar al poble davant de l'imminent atac, per desitjos de venjança, de Frank Miller i els seus tres texans acompanyants. El guió aprofundeix en la psicologia del protagonista a través de la pugna entre la seua ètica, sentiments, pors i inseguretats. Kane, s'introdueix en un cas molt arriscat que s'intensifica quan adverteix que no comptarà amb l'ajuda dels seus homes. La pel·lícula reflecteix, i alhora denuncia, la covardia dels éssers humans davant les injustícies; com els personatges del film, solem mirar cap a una altra banda i aixoplugar-nos a l'arbre que més ombra ens proporciona. L'escena de l'església és absolutament memorable. En ella s'inicia una interessant i democràtica discussió —moderada molt astutament pel Major Jonas Henderson— on diversos conciutadans opinen sobre la conveniència o no d'ajudar el xèrif en la seua missió. Escoltant-los, l'espectador s'adona que cadascú té la seua part de raó, els nostres dubtes creixen i empatitzem amb els diferents personatges.
Tot i això, Will Kane té diferents fronts oberts. Acabat de casar, només ha passat una hora de la cerimònia i ja es disposa a jugar-se la vida. Compta amb l'esperança dels seus amics perquè creu que se'n valdrà per enfrontar-se als seus enemics. I, especialment, el seu vell amor, Helena Rodríguez, que juga un paper molt important en la història —a causa del seu caràcter i la seua determinació— perquè influeix en tots els personatges que l'envolten. Així, ho fa amb el mateix Kane (com un fil invisible que l'arrossega cap a ella), amb la seua dona Amy (a qui desvetlla el seu passat i li aconsella com actuar) i amb Harvey Pell, la seva parella actual (amb qui trenca perquè és sabedora que, si Kane no rep ajuda, el poble serà arrasat en tots els sentits). Harvey Pell serà el contrapunt de la trama; despitós i ple de dubtes sobre si unir-se a Kane o facilitar-ne la fugida (com bé es pot observar a la baralla entre tots dos plena de "cops de puny bondadosos").
L'ambient de tensió continu que dimana el film (acompanyat amb una encertada banda sonora) està molt ben reeixit, d'aquesta manera, intriga i incertesa s'apoderen de cada seqüència. Gary Cooper està fantàstic: amb els gestos, les mirades, amb la forma de caminar i la planta d'home de l'oest, reflecteix un personatge humà i terrenal.
Al final, Amy, renega del seu quaquerisme per salvar el seu estimat (una mica inversemblant quan es desfà de l'home que la sosté), una referència més de l'estat d'indecisió i vacil·lació en què es troben els seus protagonistes, perquè Sol davant del perill és una pel·lícula eminentment humana.
HIGH NOON. 1952. Estats Units. Blanc i negre. 80 Min
Direcció: Fred Zinnemann
Intèrprets: Gary Cooper, Grace Kelly, Lloyd Bridges, Otto Kruger, Lon Chaney Jr., Thomas Mitchell, Katy Jurado, Lee Van Cleef, Harry Morgan, Robert J. Wilke, Ian MacDonald, Morgan Farley, Eve McVeagh, Harry Shannon, Sheb Wooley
Guió: Carl Formean
Música: Dimitri Tiomkin
Fotografia: Floyd Crosby
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada