(1) CORAZÓN SOLITARIO (1973), de Francesc Betriu

Sòlida formació moral

Tot i que parteix d'un argument interessant, aquesta òpera prima de Francesc Betriu no acaba de funcionar. La seua posada en escena i l'execució del seu guió són una mica carrinclons, i, a més, la cinta ha envellit força malament al llarg d'aquests anys. Hi ha algunes seqüències introduïdes amb calçador (l'oda a Espanya —supose que per agradar a la censura— a la seqüència del ball, en una mena de pseudomusical) juntament amb escenes forçades que resulten inversemblants (com la mort sobtada de Rocío, la mare). 

La veritat és que la història d'Antonio; taciturn, ingenu i virginal, en la recerca d'una parella a través d'un consultori sentimental i la posterior relació quan arriba a la ciutat, donava per a una anàlisi profunda quant a la solitud, la dependència emocional i la instrumentalització de les persones. I és que a la pel·lícula no falten aquests personatges que intenten treure profit dels altres, com la mateixa Rocío o l'empresari. Antonio s'hi desviu, però Rocío només pensa a triomfar com a artista. 

El segell de Betriu juntament amb el seu humor negre, la parodia (“El último cuplé") i la seua subreptícia crítica social, afortunadament, són presents en aquesta cinta, que també reflecteix una societat espanyola grisa i oprimida, allunyada de la modernitat. Tot i això, al film li passa com al protagonista que, a la seua carta de presentació per al consultori s'enorgullia de la seua sòlida formació moral: al final no li va funcionar .

CORAZÓN SOLITARIO 1973. Espanya. Color. 96 Min.

Direcció: Francesc Betriu
Intèrprets: Jacques Dufilho, La Polaca, Máximo Valverde, Queta Claver, Luis Ciges, Manuel Alexandre, Antonio Gamero

Guió:  Francesc Betriú, José Luis García Sánchez, Manuel Gutiérrez Aragón
Música: Carmelo A. Bernaola

Fotografia: José Luis Alcaine