(3) LA SINGULAR VIDA DE IBELIN, de Benjamin Ree (2024)

Emocionant documental

Que difícil que és desxifrar els corrents d'aigua que desfilen pel rierol de l'organisme humà. Existeix l'oralitat, sí, però moltes vegades resta òrfena de profunditat perquè les paraules no sempre faciliten la clau del que realment es vol transmetre. Per això, ha de ser molt turmentós per a una persona tractar d'esbrinar els pensaments del seu ésser estimat en els moments crítics, quan la fragilitat i l'angoixa s'apoderen del malalt: "Per què jo? Tant de bo no estiguera discapacitat per experimentar sensacions com la resta...". Són les injustícies de la vida que, envernissades pels capritxos de l'atzar, es repeteixen sovint i la seua gestió serà molt diferent entre unes persones i altres.

Aquest documental presenta una història força bonica, la de Mats Steen qui afectat de distròfia muscular de Duchenne, tracta de passar la vida el millor que pot en una cadira de rodes. Com a espectador se t'encolleix el cor observant el patiment de la seua família i d'ell mateix. 

Tot i que els pares tenien un incessant i constant plany interior a causa de la mort prematura i de la seua vida aïllada de les relacions socials, descobreixen un meravellós món paral·lel, ple d'amor, aprenentatge i petits moments de felicitat. No explicaré més perquè no vull fer espòiler. El que sí que m'agradaria és recomanar vivament aquest treball que t'emociona des del primer instant.

Molt ben documentat i amb una manera molt intel·ligent de contar part de la història a través de l'animació del videojoc, La singular vida de Ibelin és una autèntica joia, una injecció de vida i de mirar la vida positivament que ens ensenya la vertadera essència de la vida i de l'amor.

IBELIN. 2024. Noruega. Color. 106 Min.

Direcció: Benjamin Ree

Intèrprets: Personatges documental

Guió: Benjamin Ree

Música: Uno Helmersson

Fotografia: Animación, Rasmus Tukia, Tore Vollan

(2) DEL REVÉS 2 (2024), de Kelsey Mann

La psicologia emocional en directe

Un altre brillant exercici de psicologia d'animació en aquesta  segona part d'Inside Out. Aquesta vegada s'endinsa en el procés de la pubertat en plena adolescència, una època farcida de canvis morfològics, fisiològics i psicològics que donen pas a la vida adulta. Noves emocions entren al cap de la xiqueta: Ansietat, Vergonya i Avorriment (a Nostàlgia encara li queda un poquet) que revolucionen la seua vida. Per altra banda, Joia, Tristesa, Ira, Por i Fàstic, continuen presents, però tindran problemes de convivència amb ells.

A partir d’eixe moment, comencen les lluites internes tan recognoscibles per a tots nosaltres i que tants dubtes i maldecaps ens porten. És la gestió de les emocions, la vida mateixa en la seua salsa, però que, gràcies a aquests intel·ligents films d’animació, podem veure quasi en directe.

INSIDE OUT 2. 2024. Estats Units. Color. Animació. 88 Min.

Direcció: Kelsey Mann

Intèrprets: Animació

Guió: Meg LeFauve, Dave Holstein. Història: Kelsey Mann

Música: Andrea Datzman

Fotografia: Animación, Adam Habib, Jonathan Pytko

(3) SALVE MARIA (2024), de Mar Coll

Ideació filicida

Per molt que s’hi pense, no deixa de ser torbador el tema central d'aquesta història. El fet que una mare tinga pensaments de matar el seu fill és dur de comprendre per al comú de la població, no obstant això, algunes vegades aquest cas ocorre; fins al punt de portar-se a terme. 

Així és: l'estrés, l'esgotament i la depressió postpart poden donar pas a pensaments intrusius que alteren la tranquil·litat mental de qui ho pateix. 

En aquest film, tot s’explica a través de Maria, una jove escriptora que acaba de ser mare. En assabentar-se que una dona francesa ha ofegat els seus bessons a la banyera, s'obsessiona desmesuradament amb aquest fet. D'alguna manera se’n sent identificada i, per això, tracta d’esbrinar els processos mentals que van conduir aquella dona a cometre una atrocitat així. Alhora, se sent atemorida i carregada de culpa perquè li assalten pensaments de fer mal al seu propi nadó.

Entre l’interés del tema per a la seua nova novel·la i el seu moment psicològic delicat, Maria iniciarà un viatge imprudent i d’alt risc, tant per a ella com per a la seua família. Amb una narració encertada, la pel·lícula aconsegueix sacsejar l’espectador, ja que el suspens i la tensió es mantenen al llarg de tot el metratge.

En definitiva, un relat que navega entre la maternitat mal resolta, la convivència de parella mal avinguda i la incipient bogeria del personatge central. Un film estimable que cal tindre en compte.

SALVE MARIA. 2024. Espanya. Color. 111 Min.

Direcció: Mar Coll
Intèrprets: Laura Weissmahr, Oriol Pla, Giannina Fruttero, Belén Cruz

Guió: Mar Coll, Valentina Viso. Novela: Katixa Agirre

Música: Zeltia Montes

Fotografia: Nilo Mur

(3) POLVO SERÁN (2024), de Carlos Marques-Marcet

¡Mueran los novios!

Quan t’adones que la vida ja no té sentit sense la teua parella de sempre, s’activen els mecanismes d’un amor incondicional que pot arribar a expressar-se en la decisió més extrema: l’acompanyament final. Una manera d’unificar-se per segellar un amor etern.

David Marques-Marcet explora els límits d’aquest vincle afectiu en una història tan bella com colpidora, on ressalta el paper essencial —i terapèutic— de les relacions humanes. Per a això, utilitza un guió ben treballat juntament amb una escenografia basada en la música i la coreografia, per donar forma a un relat que aprofundeix, des d’un punt de vista psicològic, en conceptes existencials com la pèrdua i el desig d’un amor etern.

Les tensions emocionals i familiars afloren davant la proposta tan insòlita que planteja la parella. ¿Com poden uns fills acceptar que els seus pares se’n vagen a Suïssa, a una associació de mort voluntària assistida? La mare (Claudia) decideix no esperar que la seua malaltia terminal deteriore el seu cos, i la seua parella (Flavio) vol acompanyar-la per morir al seu costat. Una situació complexa i una proposta difícil d’assumir per a la família. A partir d’eixe moment, flueixen diferents energies que intenten trencar el bloqueig mental que els atrapa.

Malgrat el dramatisme, la pel·lícula no renuncia a l’humor, de vegades corrosiu —com aquell “¡Mueran los novios!” que exclama la filla entre la ràbia i la incomprensió—, ni tampoc a una certa lluminositat positiva: la d’aquells que troben pau en prendre una decisió definitiva.

En definitiva, Polvo serán és un film reflexiu i emotiu que ens convida a mirar amb serenitat l’amor, la mort i la llibertat d’escollir el propi final.

Espiga de Plata Festival de Valladolid 2024.

POLVO SERÁN. 2024. Espanya. Color. 106 Min.

Direcció: Carlos Marques-Marcet
Intèrprets:  Ángela Molina, Alfredo Castro, Mònica Almirall, Patrícia Bargalló, Alván Prado, Manuela Biedermann, Emma Corbacho

Guió: Carlos Marques-Marcet, Clara Roquet, Coral Cruz

Música: Maria Arnal

Fotografia: Gabriel Sandru

(2) LOS PEQUEÑOS AMORES (2024), de Celia Rico

Retalls de felicitat

El dubte  i la incessant recerca del camí correcte són companyes de viatge de l’ésser humà. Aquesta cinta reflecteix aquestes pulsions internes a través d’un bell retrat de la relació entre mare i filla. Teresa, de quaranta-dos anys, canvia els seus plans de vacances per passar l’estiu amb Ani, la seua mare, que acaba de patir una caiguda i necessita cura per a moure’s. De sobte, a causa de les diferents personalitats d’ambdues, dels retrets i de la dificultat de conviure després de tant de temps, comencen a fluir emocions i sentiments llargament continguts.

La pel·lícula juga molt amb els gestos i la comunicació no verbal, expressant amb gran encert allò que senten els seus personatges. A més, aborda de manera intel·ligent les diferents experiències afectives pròpies de les relacions humanes, com l’amor entre mare i filla, l’atracció (amb el pintor) o la gelosia (la núvia del pintor). Tots aquests aspectes es mostren amb molta subtilesa, cosa que permet a l’espectador interpretar i extreure les seues pròpies conclusions.

En definitiva, una cinta austera, amb molt d’encant, profundament humana i plena de vida, on predomina l'emocional i la lluita constant per aconseguir retalls de felicitat.

"Biznaga de Plata" Premi Especial del Jurat Festival de Málaga 2024.

LOS PEQUEÑOS AMORES. 2024. Espanya. Color. 95 Min.

Dirección: Celia Rico
Intèrprets: María Vázquez, Adriana Ozores, Aimar Vega, Blanca Apilánez, Ferrán Rañé, Jesús Prieto Ortiz , Camille Figuereo, Miguel Ángel González, Pep Muñoz, Júlia Morella, Jordi Rodríguez, David Aguilar Iñigo, Carme Vilar, Laura Gaja

Guió:  Celia Rico
Fotografia: Santiago Racaj

(3) LA GUITARRA FLAMENCA DE YERAI CORTÉS, de C. Tangana (2024)

Poètica e inspiradora

M'agrada molt l’enfocament d’aquest documental perquè és profundament emocional. D’aquesta manera, la guitarra de Yérai es converteix en un objecte catàrtic capaç de testimoniar les ferides i batalles que li han estat imposades per la vida. Ell mateix ho confessa davant la càmera en afirmar que aquesta cinta és com una catarsi terapèutica que li permet homenatjar i honrar la memòria de la seua germana (de fet, la immensa majoria de les seues lletres es basen en la seua empremta, a més d’altres sentiments familiars).

Efectivament, el guitarrista necessitava verbalitzar tot el que sentia i habitava constantment a dins. Era una forma de sanar-se i, al mateix temps, de fer aflorar el record de la seua germana Tania, perquè considerava que ell i la resta de la seua família li ho devien.

C. Tangana filma amb una delicadesa sorprenent, realitzant un estupend i sensible document sobre la vida i la psicologia intrínseca que acompanya aquest jove guitarrista.

Tots som fills del nostre passat i el seu ha estat aspre: la separació dels seus pares, la mort de la seua germana (tia), el xoc de cultures, el desconcert identitari… En aquest viatge, Yérai ha buscat reconéixer-se, retrobar-se i reconstruir el seu lloc al món.

Fantàstics els plans, el joc amb la càmera (apropaments, distàncies…), la llum, la posada en escena i la música que l’acompanya. Tot batega alhora en un univers emotiu, poètic i inspirador.

LA GUITARRA FLAMENCA DE YERAI CORTÉS. 2024. Espanya. Color. 91 Min.

Direcció: C. Tangana

Intèrprets: Yerai Cortés i personatges documental

Guió: C. Tangana

Música: Yerai Cortés, C. Tangana.

Fotografia: Oriol Barcelona, Nauzet Gaspar, Àlvar Riu, Diego Trenas, Arnau Valls Colomer

(3) KIND OF KINDNESS, de Yorgos Lanthimos (2024)

Reflexió sobre el poder i la dependència emocional

Cada vegada que veig una nova pel·lícula d’aquest director grec, m’endinse en la seua delícia pertorbadora.

Lanthimos proposa un tríptic sobre el poder, la dependència emocional i la renúncia voluntària a la llibertat. ¿Quins processos mentals poden operar dins de nosaltres fins al punt d’arrossegar-nos davant del control d’un cap, d’una parella o d’una secta?

La metàfora del guió és extrapolable a qualsevol àmbit social i serveix per a criticar l’autoritarisme, però també per a analitzar, quasi psicoanalíticament, el desig de ser dominat, un desig allotjat intrínsecament en la nostra consciència per a evitar la responsabilitat de ser lliures.

Cal dir que, de vegades, el seu intencionat missatge críptic desconcerta; no obstant això, estem davant d’un cinema molt interessant, reflexiu, psicològic i filosòfic que, passat pel filtre del seu realitzador amb una proposta tan fresca com onírica (posada en escena, música, il·luminació), deixa l’espectador bocabadat.

KIND OF KINDNESS. 2024. Irlanda. Color. 165 Min.

Direcció: Yorgos Lanthimos

Intèrprets: Emma Stone, Jesse Plemons, Willem Dafoe, Margaret Qualley, Hong Chau, Joe Alwyn, Mamoudou Athie, Hunter Schafer, Yorgos Stefanakos, Merah Benoit, Abi Beaux, Tessa Bourgeois, Krystal Alayne Chambers

Guió: Efthymis Filippou, Yorgos Lanthimos

Música: Jerskin Fendrix

Fotografia: Robbie Ryan

(3) IO CAPITANO (2024), de Matteo Garrone

Odissea contemporània

Diuen que l’empatia, en un principi, és consubstancial a l’ésser humà. De fet, diuen que quan un xiquet de bolquerets sent plorar un altre ho percep com a propi i es preocupa al màxim, esclatant, algunes vegades, també a plorar.

Per contra, diuen que eixa capacitat de posar-se en el lloc de l’altra persona alguns la perden a mesura que van fent-se majors. Si a això li sumem que un bon grapat de persones ha perdut la llibertat de triar i d’analitzar i li l’ha deixada a un líder quasi desconegut, la deshumanització està ben servida.

Què en pensaria Santiago Abascal si vera aquesta pel·lícula? El seu cas el podríem catalogar com una falta d’empatia o com els fruits del deliri d’un personatge patològic? No en tinc ni idea; no obstant això, el que sí que puc afirmar rotundament és que a qui no se li rebregue el cor davant el metratge d’aquesta història és un ésser sense ànima. Una història, la dels cosins senegalesos Seydou i Moussa, que és un viatge a l’infern per tractar d’aconseguir un món millor per als seus. No ens fa vergonya, als occidentals, haver-los saquejat totes les riqueses? De què ens queixem, ara?

Garrone fa un excel·lent treball. Aquesta vegada actua com a observador i retrata, de manera clàssica, una odissea contemporània en la qual es fa palesa un món desigual. Cine interessant i per a reflexionar.

IO CAPITANO. 2024. Itàlia. Color. 121 Min.

Direcció: Matteo Garrone
Intèrprets: Bamar Kane, Moustapha Fall, Seydou Sarr, Didier Njikam, Issaka Sawadogo, Affif Ben Badra, Hichem Yacoubi

Guió: Massimo Ceccherini, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso, Andrea Tagliaferri

Música: Andrea Farri
Fotografia: Paolo Carnera

(3) IN THE SUMMERS (2024), d'Alessandra Lacorazza

Relació paternofilial

Feta d’una manera molt acurada, aquesta història ens parla de les complicades relacions de dues germanes amb el seu pare. Ell està separat de la seua mare i les seues dues filles el visiten cada estiu. En eixe interval de temps es mostren les diferents maneres d’afrontar les situacions que es presenten en la relació. 

Vicente té una personalitat difícil i alterna moments de lucidesa amb comportaments agressius a causa dels seus problemes amb l’alcohol. Els lligams que es creen dins d’aquest triangle són molt forts, però, tot i l’amor que s’hi respira, predominen molts moments de tensió, especialment després de l’accident de cotxe.

És inevitable identificar-se amb aquesta relació entre pare i filles, marcada per les seues llums i ombres i per la influència que exerceix sobre nosaltres.

M’agradaria destacar la manera com la directora narra els esdeveniments, tot donant-los un ordre cronològic que reflecteix les fluctuacions emocionals que els acompanyen.

La posada en escena és estupenda, amb una fotografia nítida que transmet tranquil·litat. A més, les interpretacions estan a l’altura, especialment la de Residente, molt creïble en el paper de pare amorós i, alhora, de vegades desficaciat.

Gran Premi del Jurat  (U. S. Dramatic Competition) Festival de Cinema de Sundance 2024.

IN THE SUMMERS. 2024. Estats Units. Color. 95 Min.

Direcció: Alessandra Lacorazza
Intèrprets: David Dastmalchian, Laura Gordon, Ian Bliss, Fayssal Bazzi, Ingrid Torelli, Rhys Auteri, Josh Quong Tart, Georgina Haig, Steve Mouzakis, Gaby Seow, Christopher Kirby

Guió: Alessandra Lacorazza

Música: Eduardo Cabra
Fotografia: Alejandro Mejía

(3) L'ÚLTIM LATE NIGHT (2024), de Cameron Cairnes i Colin Cairnes

El dimoni televisiu

Intel·ligent història de terror articulada a través d’un late show en què es posa sobre la taula la dicotomia entre ciència i superstició. 

Podriem dir que és com si estiguérem veient un programa a mig camí entre Buenafuente i Iker Jiménez, però amb un ganxo enorme.  D'aquesta manera, la posada en escena —amb una encertada decoració vintage dels anys setanta— així com el joc entre el color (quan estan en antena) i el blanc i negre (quan estan fora de directe), componen una història amb molts ingredients perquè esglaie i faça riure, tot i que sempre conserva un pòsit de terror latent, a punt d’esclatar en qualsevol moment.

De rerefons, hi subjau la lluita per l’audiència, sovint disposada a recórrer al sensacionalisme més recalcitrant per guanyar adeptes. I és que la fama, el negoci i els diners sempre hi tenen cabuda, fins i tot dins d’un espai fantàstic.

LATE NIGHT WITH THE DEVIL. 2024. Estats Units. Color. 93 Min.

Direcció: Cameron Cairnes i Colin Cairnes
Intèrprets: David Dastmalchian, Laura Gordon, Ian Bliss, Fayssal Bazzi, Ingrid Torelli, Rhys Auteri, Josh Quong Tart, Georgina Haig, Steve Mouzakis, Gaby Seow, Christopher Kirby

Guió: Cameron Cairnes i Colin Cairnes

Música: Glenn Richards
Fotografia: Matthew Temple

(3) LA VIDA DE CHUCK (2024), de Mike Flanagan

Continc multituds

Fes-me cas. És millor no saber res d'aquesta pel·lícula abans de veure-la. És preferible que, si pot ser, no t'hages llegit ni el llibre, perquè el factor sorpresa és molt dolç. La història està dividida en tres actes. Doncs bé, mentre mirava el primer em vaig preguntar: això què hòsties és?, una versió lliure de Melancholia de Lars von Trier? Acabes del tot desconcertat. Això sí, en començar el segon ja vas lligant caps. 

Aquesta adaptació d'un relat curt de Stephen King és una bellíssima metàfora sobre la vida tot donant importància supina al carpe diem i a gaudir dels xicotets moments, aquells que realment donen sentit a la nostra existència. Em sembla magistral el ball juntament amb la bateria del segon acte. Crec que eixa llarga escena ho explica tot sense dir res. Disfrutar, sentir, emocionar-se. Què més li podem demanar a aquest món?

Mike Flanagan crea una atmosfera fantàstica, plena d’optimisme i farcida de música i lluminositat. Un vertader cant a la vida, amb moments molt emotius. Com diu el títol d’aquesta crítica, tot prenent la cita del poeta Walt Whitman —tan present al film—, continc multituds: perquè acumule tot allò que he construït dia rere dia, perquè són amb mi, perquè estan en mi i perquè em donen magnificència. 

Lliçó de vida, lliçó de cine.

THE LIFE OF CHUCK. 2024. Estats Units. Color. 110 Min.

Direcció: Mike Flanagan
Intèrprets: Tom Hiddleston, Mark Hamill, Chiwetel Ejiofor, Karen Gillan, Jacob Tremblay, Matthew Lillard, Molly C. Quinn, Mia Sara, Michael Trucco, David Dastmalchian, Samantha Sloyan, Annalise Basso, Q'Orianka Kilcher, Kate Siegel, Benjamin Pajak, The Pocket Queen

Guió: Mike Flanagan. Historia: Stephen King

Música: The Newton Brothers
Fotografia: Eben Bolter

(3) CIVIL WAR (2024), d'Alex Garland

La cruenta guerra en directe

La passió, la vocació i el risc extrem d'una professió en primera línia. Això és Civil War, un excel·lent film que també explora conceptes vitals que es contraposen: la companyonia i l'egoisme, la por de morir i el desig de sentir-se més vius que mai.

Tot això transcorre dins d’un paisatge desolador, a través de la proposta distòpica d'Alex Garland en una Amèrica esquitxada per una guerra civil. Una coalició anomenada Forces Occidentals, liderada per Texas i Califòrnia, s’ha separat i avança militarment cap a la capital per enderrocar el president del govern federal.

És cert que la història no entra gaire en les causes ideològiques de la guerra, sinó que se centra sobretot en les conseqüències humanes i el caos del conflicte, vists a través dels ulls dels periodistes de guerra.

Només amb les imatges, sabem del missatge antibel·licista de la cinta, perquè ens mostra la dura realitat: les pràctiques cruentes que es porten a terme sota la "indiferència" dels reporters de guerra. Les cometes són intencionades. Per explicar-ho, m’agafe d’unes declaracions de la corresponsal protagonista: "... nosaltres estem ací per captar el moment; les reflexions i els judicis morals són per a qui les veu..." 

N'eren quatre: tres d’ells avesats a l’horror de la guerra, i una, joveneta, que debutava en aquest camp. És molt interessant eixe contrast entre els sentiments i emocions dels uns i els altres. A més, la pel·lícula té moments impactants que et parteixen el cervell en dos. No els contaré: no vull fer espòilers. Però el director aconsegueix tensionar el relat i accelerar el cor de l’espectador atés que la identificació amb les víctimes és inevitable.

Civil War és bon cinema perquè et fa pensar, perquè té ritme, perquè el treball tècnic és impressionant i la serietat del guió li confereix un gran rigor i qualitat.

CIVIL WAR. 2024. Estats Units. Color. 109 Min.

Direcció: Alex Garland
Intèrprets: Kirsten Dunst, Wagner Moura, Stephen McKinley Henderson, Cailee Spaeny, Jesse Plemons, Nick Offerman, Jefferson White, Alexa Mansour, Sonoya Mizuno, Karl Glusman, Juani Feliz, Jojo T. Gibbs

Guió: Alex Garland

Música: Geoff Barrow, Ben Salisbury
Fotografia: Rob Hardy

(2) SUJO (2024), de Fernanda Valadez i Astrid Rondero

Es pot canviar de vida?

Malgrat la seua densa foscor, aquesta pel·lícula et fa preguntar per què alguns éssers humans han de viure tan condicionats. La història de Sujo és profundament dramàtica: assassinen el seu pare, que era sicari, i ell queda orfe i desemparat quan encara és un xiquet. Passa la infantesa amb l’ajuda de la seua tia, qui li salvarà la vida, i creix al camp intentant evitar els perills constants. A l’adolescència entra en un càrtel mafiós del qual aconsegueix escapar fugint a un altre lloc per refer la seua vida lluny de la violència.

La cinta està estructurada en parts que van des de la infància fins al seu intent d’estudiar a la universitat. Tal com apunta la seua professora, Sujo és un xic molt especial. Sense entrar a fons en el debat psicològic sobre la influència de l’entorn enfront de la genètica, el seu caràcter contrasta clarament amb el d’aquells que habiten aquell univers tan sinistre. És introvertit, sensible, empàtic; pateix pels altres i per ell mateix. Però també és influenciable i poc assertiu, i aquesta fragilitat el porta a cometre errors que, en condicions normals, mai no faria.

En essència, la cinta retrata la lluita interna del seu protagonista i, al mateix temps, ofereix un fresc cru sobre la violència del narcotràfic mexicà. Tots aquests elements resulten molt suggerents, encara que en alguns trams es ressenten per un ritme excessivament parsimoniós que no arriba a enterbolir, això sí, la seua innegable qualitat.

Gran Premi del Jurat Drama Mundial (World Cinema Dramatic Competition) Festival de Cinema de Sundance 2024.

SUJO. 2024. Mèxic. Color. 126 Min.

Direcció: Fernanda Valadez i Astrid Rondero
Intèrprets: Juan Jesús Varela, Yadira Pérez, Alexis Varela, Sandra Lorenzano, Jairo Hernández, Kevin Aguilar, Karla Garrido

Guió: Astrid Rondero i Fernanda Valadez

Música: Astrid Rondero
Fotografia: Ximena Amann

(2) SUGARCANE, d'Emily Kassie i Julian Brave NoiseCat (2024)

Imperialisme, supremacisme i pederàstia

Tenim a les mans una bona cassola per a barrejar ingredients: imperialisme, supremacisme i pederàstia. Ara, amb el cullerot, remenem-ho conscienciosament... i voilà!: el resultat és una "exquisida" llavor de maldat.

Francament, tot i ser cruel i inversemblant, el paràgraf esmentat adés descriu, en essència, la història de la humanitat. Una història que es disfressa de darwinisme social i antropològic on els més poderosos devoren els més petits només per engreixar la panxa dels seus interessos.

Aquest documental ens presenta la investigació sobre el sistema d'escoles residencials indígenes al Canadà. Des de 1894, el govern canadenc va obligar els infants indígenes a viure en internats gestionats per l’Església catòlica, amb 139 escoles al Canadà i 408 als EUA; l’última va tancar el 1997.

Els dos cineastes construeixen un interessant treball en el qual, a través d'arxius i testimonis directes, es mostren abusos sistemàtics, tortures i violacions. Fins i tot tombes trobades mitjançant tècniques geofísiques. 

Sugarcane és un documental necessari, perquè resulta alhora catàrtic i sanador per a les víctimes que han pogut abraçar una pau interior que mai no havien tingut.

SUGARCANE. 2024. Estats Units. Color. 107 Min.

Direcció: Emily Kassie i Julian Brave NoiseCat

Intèrprets: Intervencions de: Willie Sellars, Charlene Belleau, Whitney Spearing, Ed Archie Noisecat, Kyé7e, Jean William, Rosalin Sam, Julian Brave NoiseCat, Rick Gilbert, Anna Gilbert, Larry Emile, Martina Pierre, Laird Archie, Justin Trudeau, Papa Francisco, Louis Lougen

Guió: Emily Kassie

Música: Mali Obomsawin

Fotografia: Emily Kassie, Christopher LaMarca

(2) SIN INSTRUCCIONES (2024), de Marina Seresesky

Amor parental

No he vist la pel·lícula original, però la inclouré entre les meues tasques pendents, ja que aquesta nova versió té un encant especial. Aquesta obra fusiona diferents conceptes vitals —la maternitat, la joventut, la fugacitat del temps i la mort— en un continu pel qual transitem la gran majoria dels mortals.

Al meu entendre, la seua major virtut rau en un guió que sap jugar amb la comèdia i el drama, amagant elements clau per revelar-los al tram final del metratge. És cert que, en alguns moments, se li noten les costures: l’estètica propera al format de videoclip, la sobreactuació de Paco León (que per instants recorda El Luisma de la sèrie Aída) i algunes escenes massa precipitades que apareixen de forma abrupta per justificar l’anterior.

No obstant això, la seua càrrega emotiva i els tocs d’amor compensen àmpliament aquests desajustos, oferint un bon moment davant la pantalla i una història tan senzilla com entranyable.

SIN INSTRUCCIONES. 2024. Espanya. Color. 99 Min.

Direcció: Marina Seresesky
Intèrprets: Paco León, Maia Zaitegi, Silvia Alonso, Malcolm Treviño-Sitté, Yailene Sierra, Philipp Boos, Younes Bachir

Guió:  Marta Sánchez, Irene Niubo. Historia: Guillermo Ríos, Leticia López Margalli

Fotografia: Zacarías M. de la Riva

Música: Kenneth Oribe

(2) SECRETS D'UN ESCÁNDOL (2024), de Todd Haynes

Relació adult-menor

El més interessant d'aquesta proposta és com, des d'un punt de vista emocional, es van desgranant totes les emocions latents dels personatges. El film no tracta de ser paternalista ni alliçonador; només mostra com, vint anys després del mediàtic romanç entre Gracie Atherton-Yu i el seu jove marit Joe, es prepara el rodatge d'una pel·lícula sobre la seua història. Durant aquest procés, l’actriu Elizabeth Berry passa temps amb ells per comprendre millor les circumstàncies, i és aleshores quan començaran a disparar-se, sense ordre ni concert, sentiments amagats que faran trontollar la relació dels dos i la psicologia de Joe.

És evident que, des d'una mirada ètica i psicològica, la relació física i emocional entre un adult i un menor —més encara si aquest té tretze anys— és anòmala i comporta conseqüències futures. Les imatges, tanmateix, parlen per si soles, i a partir d’aquest moment cada espectador pot extreure'n les seues pròpies conclusions.

La cinta encerta en aquest plantejament, tot i que, de vegades, la narració es torna lleugerament feixuga, sense minvar, però, l’interés de la història.

MAY DECEMBER. 2024. Estats Units. Color. 117 Min.

Direcció: Todd Haynes
Intèrprets: Natalie Portman, Julianne Moore, Charles Melton, Gabriel Chung, Elizabeth Yu, Cory Michael Smith, Piper Curda, D.W. Moffett, Lawrence Arancio, Charles Green, Andrea Frankle, Kelvin Han Yee, Drew Scheid, Allie McCulloch, Hailey Wist, Jocelyn Shelfo

Guió: Samy Burch. Historia: Alex Mechanik

Música: Marcelo Zarvos
Fotografia: Christopher Blauvelt

(2) ROBOT SALVATGE (2024), de Chris Sanders

Un robot amb ànima

Entranyable història de superació, adaptació i relacions socials que se centra en el robot Roz, una mena de Tarzan metal·litzat que escampa la bondat arreu on arriba. 

El guió, tot i que convencional, realça valors importants com l’amistat, la solidaritat i al fet de creure en un mateix. 

Estem davant d'una pel·lícula familiar, en què caben menuts i grans, per a seguir les aventures d’aquest robot amb ànima, que ens ve a dir que el nostre cor emocional sempre roman latent per aixoplugar aquells que estimem. 

THE WILD ROBOT. 2024. Estats Units. Color. Animació. 98 Min.

Direcció: Chris Sanders. 

Intèrprets: Animació

Guió: Chris Sanders. Llibre: Peter Brown

Música: Kris Bowers

Fotografia: Animació. Chris Stover

(2) MARINA, UNPLUGGED (2024), d'Alfonso Amador

L'emperador nu

Sí. És un fals documental. El veig amb interés. No sé res d’ell. Tampoc sé —perquè m’he mantingut al marge del context polític— si és un pamflet de la ultradreta espanyola o una crítica cap a ella, encara que m’ho puc imaginar. El que sí que puc afirmar—perquè ho comprove empíricament—és que és un treball ben fet que mostra de primera mà els mecanismes de la política per atraure la ciutadania: què cal dir, com cal dir-ho i com transmetre-ho per manipular-la (convéncer seria un eufemisme).

L’objectiu de la protagonista del film és tan audaç com astut: presentar un míting polític com una escenificació teatral. Amb l’ajuda d’un director d’escena, compon un monòleg captivador per seduir les masses, sota el títol de “Marina, Unplugged”.

La veritat és que aquest "documental" és tan fals com lleial i tan “populista” com didàctic. És inevitable percebre les costures de la trampa a través de petites contradiccions: “¿un partit nacionalista amb un eslògan anglosaxó?” o “¿qui és el que realment veu l’emperador despullat?”.

Filmat en un suggeridor blanc i negre i magníficament interpretat per Claudia Faci, aquest treball resulta captivador i fascinant, tot i que alguns moments durant els assajos puguen resultar una mica tediosos.

MARINA, UNPLUGGED. 2024. Espanya. Color. 94 Min.

Direcció: Alfonso Amador

Intèrprets: Claudia Faci, Jorge Picó, Alaitz Catalá, Toni Agusti, Ángel Galán, Miguel Ángel Romo, Begoña Soler

Guió: Obra: Alonso Amador, Jorge Picó

Música: Angel Galán

Fotografia: Diego Opazo

(2) LOS ÚLTIMOS ROMÁNTICOS (AZKEN ERROMANTIKOAK) (2024), de David P. Sañudo

Sobreviure des de la fragilitat

Des de la inseguretat i la por que transmet la protagonista d’aquest film, s’albira una vida plena de sofriment. Podríem dir que la violència de gènere n’és el tema central; tanmateix, la directora utilitza aquest element fora de camp: només el percebem en la insolidaritat dels seus veïns i en el comportament anòmal del maltractador. Aquest mal generat s’inocula en l’ànima i es reflecteix en la mirada d’Irune (gran treball de Miren Gaztañaga): una mirada esquiva, poruga, que reclama empatia i comprensió.

A aquest problema tan arrelat en la nostra societat s’hi afegeixen els conflictes laborals, l’abús patronal i l’aparició d’un bony al seu pit. D’aquesta manera, Irune tracta de sortejar les adversitats somiant de tenir un espai de benestar emocional a través de la fantasia telefònica del seu «príncep blau», Miguel María, una mena d’Ítaca que esdevé el seu motor vital i existencial.

La tristesa, l’alegria i la positivitat s’entrellacen en aquest retrat de la vida, que troba el seu punt més genuí en la seua forma narrativa. En definitiva, un film que val la pena veure.

AZKEN ERROMANTIKOA. 2024. Espanya. Color. 102 Min.

Direcció: David P. Sañudo
Intèrprets: Miren Gaztañaga, Maica Barroso, Erik Probanza, Itziar Aizpuru, Ignacio Mateos

Guió: David P. Sañudo, Marina Parés. Novela: Txani Rodríguez

Música: Beatriz López-Nogales
Fotografia: Víctor Benavides

(2) LA VIATGERA (2024), de Hong Sang-Soo

Les coses senzilles de la vida

Aquesta és la història d'un viatge que condueix al retrobament amb un mateix. No sabem la raó —tampoc la pel·lícula ens ho explica— però la protagonista arriba a Corea del Sud, sense rumb i sense faena. Un amic seu li recomana que done classes de francés. Ella té una perspectiva hedonista de la vida i li agrada gaudir dels petits plaers personals, com ara anar descalça o tocar la flauta en un banc de la ciutat. I, realment, d’això tracta el film: de la senzillesa i de la manera minimalista d’afrontar positivament tots els moments que es presenten en la nostra existència.

Però minimalista també és el metratge, amb una proposta austera en la posada en escena i en el contingut (supose que la repetició en els diàlegs, quan implanta la metodologia d'ensenyança de l'idioma, és intencionada). També s'hi mostra una petita subtrama amb la gelosia de la mare envers la relació que manté el seu fill jove amb la protagonista.

Tot és interpretable i no cal calfar-se el cap: aquesta cinta vol transmetre la necessitat de viure el dia a dia amb el màxim benestar emocional.

Lenta a vegades, però amb el seu encant.

Os d'Argent al Festival Internacional de Cinema de Berlín (Berlinale) 2024.

YEOHAENGJAUI PILYO. 2024. Corea del Sud. Color. 90 Min.

Direcció: Hong Sang-Soo
Intèrprets: Isabelle Huppert, Kwon Hae-hyo, Yunhee Cho, Lee Hye-young, Ha Seong-guk, Jo Yoon-Hee, Cho Yun-hee

Guió: Hong Sang-Soo

Música: Hong Sang-Soo
Fotografia: Hong Sang-Soo

(2) DÌDI (2024), de Sean Wang

Primerenca adolescència

L'adolescència sempre ha sigut un territori complex. És una etapa en què descobrim sensacions que mai no havíem experimentat i que marca un trànsit, sovint feixuc, cap a l’edat adulta. Ara bé, això no vol dir que no estiga plena de moments dolços: ¿qui no ha embogit algun cop pel seu sabor inoblidable? Parlem d’una època d’encreuament de camins, on conviuen comportaments infantils i la voluntat d’adoptar un seny que encara no tenim del tot. Les malifetes i el desig de semblar més madurs en són trets característics.

En Dìdi, ho podem observar. Aquest adolescent taiwanés-estatunidenc (tret condicionant amb la cultura americana) de tretze anys comença un període de descobriment a través de l'amor que sent per una xica de la seua edat.  Però Dìdi continua tenint comportaments infantils. És l'any 2008, moment d’efervescència de les primeres xarxes socials i d’un accés temptador a tota mena de distraccions al ritme d’un sol clic.

Entre l'skateboarding, el primer amor i les tempestuoses relacions amb la seua mare va avançant el metratge en una cinta amable, amb tocs d'humor i una inevitable reconeixença amb l'espectador.

Finalment, cal destacar-ne l’atractiva factura tècnica —especialment la representació de la comunicació digital— i una banda sonora ben escollida.

Premi del públic al millor drama estatunidenc en el Festival de Cinema de Sundance 2024.

DÌDI. 2024. Estats Units. Color. 93 Min.

Direcció: Sean Wang
Intèrprets: Izaac Wang, Joan Chen, Shirley Chen, Chang Li Hua, Mahaela Park, Raul Dial, Aaron Chang, Chiron Denk, Sunil Maurillo, Montay Boseman, Alysha Syed, Alaysia Simmons, Georgie August, Jayden Chiang, Joziah Lagonoy, Spike Jonze, Sheng Wang, Stephanie Hsu

Guió: Sean Wang

Música: Giosue Greco
Fotografia: Sam A. Davis

(2) BABYGIRL (2024), d'Halina Reijn

Les complexes pulsions sexuals

Tot i tenir un constant perill de caure en una pobra estètica d'anuncis de colònia —cal dir que alguna volta ho fa— o de semblar una seqüela de "Nou setmanes i mitja”, he de reconéixer que la pel·lícula sobreviu gràcies al fet que hi rau una interessant profunditat psicològica i que aborda el tema de la sexualitat mitjançant un guió valent. Concretament, mostra la insatisfacció i la no acceptació de les fantasies sexuals, indret sobre el qual plana l'ombra de Freud, del nostre subconscient i del seu mecanisme repressor.

És per això que qualsevol espectador podria preguntar-se: ¿per què una dona d’edat mitjana i exitosa es complica la vida d’aquesta manera? Sent honestos, però, la pregunta és força naïf: no tot és tan fàcil, i la complexitat resulta inevitable si tenim en compte l’entramat de pulsions que circulen per la ment humana.

Podríem dir que aquesta història es especialment suggestiva perquè ve acompanyada d’una posada en escena i, d'una banda, sonora que emfatitzen la seua ornamentació de thriller sexual. Les confrontacions es despleguen al llarg de tot el metratge: la joventut enfront de la maduresa, les diferents maneres de viure la sexualitat —des de les més convencionals fins a d’altres més alternatives—, fet que acaba fent trontollar el matrimoni i la família.

El final és una mica edulcorat, però crec que paga la pena veure-la.

BABYGIRL. 2024. Estats Units. Color. 114 Min.

Direcció: Maura Delpero
Intèrprets: Nicole Kidman, Harris Dickinson, Antonio Banderas, Sophie Wilde, John Cenatiempo, Leslie Silva, Anoop Desai, Victor Slezak, Esther McGregor, Vaughan Reilly, Gabriela Torres

Guió: Halina Reijn

Música: Cristobal Tapia de Veer
Fotografia: Jasper Wolf

(1) ESCAPE (2024), de Rodrigo Cortés

Falsament kafkiana

Ens trobem davant de la típica pel·lícula que ho promet tot: un repartiment formidable, un director consolidat, una banda sonora hipnòtica, un bon disseny visual, una factura tècnica impecable i una producció a càrrec del mateix Martin Scorsese. Qui dona més? Amb aquests elements, qualsevol cinèfil tindria motius de sobres per a afrontar el seu visionat amb entusiasme.

Tanmateix, el resultat no pot ser més decebedor. El director ens ofereix una història falsament kafkiana que intenta —sense aconseguir-ho— emular tant l’humor macabrament absurd dels germans Coen com el surrealisme de Buñuel.

No sé si el metratge pretén servir com una metàfora sobre la manca de llibertat autoinduïda que els éssers humans cedim a les autoritats; segurament admet múltiples interpretacions. El que sí que puc afirmar és que, en termes narratius i cinematogràfics, aquesta història no funciona de cap de les maneres.

ESCAPE. 2024. Espanya. Color. 129 Min.

Direcció: Rodrigo Cortés
Intérpretes: Mario Casas, Anna Castillo, José Garcia, Guillermo Toledo, Josep Maria Pou, Blanca Portillo, José Sacristán, Juanjo Puigcorbé, Francisco Javier Pastor, Xóan Fórneas, David Lorente, Zulema Santana, Albert Pla, Sergio Álvarez, Daniel Chamorro

Guió:  Rodrigo Cortés. Novela: Enrique Rubio
Fotografia: Víctor Reyes

Música: Pau Castejón