(3) IO CAPITANO (2024), de Matteo Garrone

Odissea contemporània

Diuen que l’empatia, en un principi, és consubstancial a l’ésser humà. De fet, diuen que quan un xiquet de bolquerets sent plorar un altre ho percep com a propi i es preocupa al màxim, esclatant, algunes vegades, també a plorar.

Per contra, diuen que eixa capacitat de posar-se en el lloc de l’altra persona alguns la perden a mesura que van fent-se majors. Si a això li sumem que un bon grapat de persones ha perdut la llibertat de triar i d’analitzar i li l’ha deixada a un líder quasi desconegut, la deshumanització està ben servida.

Què en pensaria Santiago Abascal si vera aquesta pel·lícula? El seu cas el podríem catalogar com una falta d’empatia o com els fruits del deliri d’un personatge patològic? No en tinc ni idea; no obstant això, el que sí que puc afirmar rotundament és que a qui no se li rebregue el cor davant el metratge d’aquesta història és un ésser sense ànima. Una història, la dels cosins senegalesos Seydou i Moussa, que és un viatge a l’infern per tractar d’aconseguir un món millor per als seus. No ens fa vergonya, als occidentals, haver-los saquejat totes les riqueses? De què ens queixem, ara?

Garrone fa un excel·lent treball. Aquesta vegada actua com a observador i retrata, de manera clàssica, una odissea contemporània en la qual es fa palesa un món desigual. Cine interessant i per a reflexionar.

IO CAPITANO. 2024. Itàlia. Color. 121 Min.

Direcció: Matteo Garrone
Intèrprets: Bamar Kane, Moustapha Fall, Seydou Sarr, Didier Njikam, Issaka Sawadogo, Affif Ben Badra, Hichem Yacoubi

Guió: Massimo Ceccherini, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso, Andrea Tagliaferri

Música: Andrea Farri
Fotografia: Paolo Carnera