(3) CRITS i MURMURIS, d'Ingmar Bergman (1972)

Crits que no s'escolten, murmuris que ressonen

Hi ha vegades que els crits no se senten, que els murmuris ressonen incessantment a la nostra ànima, que no sabem on agafar-nos per desatendre els inexorables i ferris principis vitals. De mica en mica, empastifem de falsedat la nostra essència primigènia sent-hi "voluntàriament inconscients". No obstant això, en el precís instant en què el temps es burla de la nostra eterna sensació de control, el desconcert pren el testimoni vital i el nostre sinó —ara sí— resta a mercé d'un assetjador, latent i invisible compte regressiu.

Bergman ofereix en aquesta història vuitcentista un claustrofòbic microcosmos d'emocions ocultes on la temàtica subjacent —la mort, l'amor, la família, els sentiments i la religió— deixa anar una sèrie de comportaments que, encara que reconeixibles i identificables— queden com una llum amortida per la psicologia dels protagonistes. El director suec s'expressa a cavall entre l'aparent (el vermell enèrgic de la posada en escena, la nuesa dels personatges, les abraçades desesperades...) i la cosa vetllada (les paraules ofegades, la impossibilitat de comunicar-se, la malmesa moral sexual...), i entre el surrealisme i l'inconscient (confonent la realitat amb el fet fantàstic)… El resultat és una anàlisi existencial, agònica, on es palesa la consubstancialitat del patiment en l'ésser humà.

Per finalitzar, cal destacar les fantàstiques interpretacions del planter actoral, sempre tan teatrals i enfocades a interpretar les pulsions humanes.

 

VISKNINGAR OCH ROP. 1972. Suècia. Color. 91 Min.

Direcció: Ingmar Bergman

Intèrprets: Harriet Andersson, Kari Sylwan, Ingrid Thulin, Liv Ullmann, Anders Ek, Inga Gill, Erland Josephson

Guió: Ingmar Bergman

Música: Johann Sebastian Bach, Georg Friedrich Händel

Fotografia: Sven Nykvist